En defensa del paper

El cas de Wikileaks és vist per molts com una mostra de la influència d'Internet, de la capacitat de la Xarxa per escampar informació, una capacitat imparable. Altres hi ha, que han minimitzat els continguts i les conseqüències dels documents filtrats, qualificant-los de poc rellevants, de fets més o menys coneguts o fins i tot d'anecdòtics. I crec que ni uns ni altres tenen raó. És cert que la xarxa ha fet el seu paper innegable de difusió, però en els documents de Wikileaks, ha estat més rellevant el fet de poder-se endur 250 mil documents en un llapis usb. Ningú s'imagina el soldat Manning fent milers de fotocòpies i emportant-se-les amb una furgoneta de gran capacitat. Però més enllà del mètode emprat per obtenir els documents, s'ha de fer una defensa clara i contundent del periodisme tradicional, del periodisme escrit, el del diari en paper. I és que sense aquest mitjà de comunicació que ha imprimit a les seves pàgines els documents obtinguts per Wikileaks, documentant-ne el context, aportant elements cronològics, valoracions d'alguns dels afectats per les filtracions o anàlisis detallades dels documents, els papers de Wikileaks quedarien, com moltes altres informacions que circulen per Internet, com a informació poc rellevant o anecdòtica. Seria en aquest supòsit que els qui rebutgen "mullar-se" qualificant els documents d'intranscendents tindrien raó. Sort n'hem tingut doncs del paper per destapar pressions, acords i opinions amagades voluntàriament de la llum i dels taquígrafs.