No em treguis el paraigua

Expliquen sovint que els bancs són especialistes a deixar-te un paraigües quan fa sol i treure-te'l quan plou. Aquesta mateixa "màxima" es pot aplicar també aquests dies a l'administració quan ha decidit ser més estricte en la Renda Mínima d'Inserció, coneguda com a Pirmi. És un cas que mereix una bona reflexió. Per què ara de cop els nostres gestors polítics s'han adonat que hi havia molta gent que cobrava aquesta renda sense merèixer-la. Això és el que es desprèn de la mesura de correcció que han decidit aplicar, però, què passa amb els diners que s'han enviat a persones que no reunien els requisits per cobrar-ho? Hi ha algú responsable d'aquests pagaments irregulars? Es retornaran aquests diners? Aquestes preguntes són, em sembla, obvies quan es pensa amb la mentalitat d'Hisenda. En aquest cas però què passarà: hi ha 'Cobrador del Frac' a la Generalitat per reclamar els imports abonats indegudament?

Però seguint amb aquesta qüestió i, a banda dels recursos públics assignats indegudament sense que els administrats coneguem qui en tenia la responsabilitat, queda la part 'lletja' de regularització del PIRMI. Quantes famílies que passen dificultats greus quedaran fora de l'ajut? Quantes i per diferents motius no el podran rebre o se'ls complicarà la seva percepció fins als punt d'afegir més incertesa en moments com l'actual?.

Aquestes "retallades", que mostren una imatge de fermesa i de voluntat de control per part de l'Administració, per què no s'han vist en el cas dels grans beneficis empresarials?. Si que hi ha establert el discurs que els diners no arriben "de Madrid" però ningú assenyala l'excés de beneficis, fins i tot en èpoques com l'actual, i no serà perquè no existeixen indicadors socials que ens mostren com el percentatge de població que més té i/o més guanya ha augmentat la seva diferència amb la resta de ciutadans.