Vaga 2.0

Podria començar amb el tòpic que "totes les comparacions són odioses" i en aquest cas crec que són gratuïtes. Perquè comparar la vaga del 29S amb la del 2002 però especialment amb la del 1988 és obviar que la societat del 2010 i les anteriors són poc comparables. El PIB, el nombre d'hipoteques, el percentatge de nouvinguts o de contractes temporals, també hi ha elements conjunturals com la crisi, la debilitat de l'executiu central, les mobilitzacions prèvies en l'ensenyament i el sector públic. Elements tots ells que poden incidir en la resposta a la vaga i que cal tenir en compte per no incórrer en l'error de comparar la mobilització d'ahir, amb anteriors vagues generals fixant-nos només en el nombre de vaguistes o en l'activitat a les escoles o en les oficines públiques. Dit això, tampoc sembla que els sindicats hagin après a mirar la societat com un element canviant (i molt) en els últims anys, i les mostres de força o presència van ser les clàssiques.

Més enllà d'aquesta anàlisi qualitativa que correspondrà als sociòlegs, ningú pot discutir que de la mateixa manera que el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, el Banc Europeu, el Fòrum de Davos o la UE han opinat i, en el seu moment, obligat al govern de l'estat a prendre mesures, el sindicats també tenen dret a fer valer les seves opinions, antiquades, corporatives, interessades... Però opinions i drets, com les dels altres. Unes opinions i peticions que, tothom compartirà, han estat molt més discutides i criticades que les altres.