El "dream team" a la banqueta

Un tendeix a suposar que una persona ben formada, amb notes altíssimes al llarg de la seva carrera d’estudiant, que ha obtingut beques i que parla idiomes correctament, no ha de tenir dificultats a l’hora de trobar feina. Però la realitat és ben diferent. Amb la tendència globalitzadora dels darrers anys, la figura dels anomenats “mileuristes” s’ha anat estenent i els contractes per dies o per feina feta, amb l’obligació de donar-se d’alta d’autònoms, és un fet habitual.

Avui és fàcil trobar joves universitaris amb aquest perfil, que amb 26 o 28 anys ja han passat per tres o quatre feines, i que busquen en les pàgines dels diaris una oferta adient a la seva preparació. Però de cop ha irromput un context molt més complex, que crec que és una de les amenaces més grans de la crisi a llarg termini: la precarietat laboral per una àmplia majoria de la generació més ben preparada de la història. El cost que li suposa a un país tenir atur a aquest nivell està per veure, però, entre els que tenen feina i no pensen abandonar-la i els que tenen l’experiència i és queden sense feina no hi ha espai pels nous que arriben al mercat laboral.

Així ens podem trobar que els que a priori tenen més capacitat i qualitats per fer augmentar el nivell de producció i especialització del país és quedin sense poder adquirir l’experiència necessària, si més no en els camps pels que s’han format –que també han costat uns diners públics- i passin a tenir experiència en feines de les que difícilment en podrà treure un benefici el conjunt de la societat.

Deia fa pocs dies el professor Joquim Muns, en una entrevista a Presència, que no s’ha avaluat prou com s’han repartit els diners “de rescat” entre els bancs i el fabricants d’automòbils, que no siguin aquests els diners que haurien d'haver facilitat un futur de nivell millor i, en canvi, s’han enviat a tapar vergonyes passades.