Crisi, economia i plusvàlues

Voldria començar parlant de periodisme, un ofici que es basa en explicar el que passa i, el que passa, succeeix sense seguir cap guió que pugui ser redactat prèviament, com en les pel·lícules. Un debat que es genera sovint a les redaccions el provoca la quimera que voldrien editors i directors de poder pautar els fets que composen un informatiu o un diari. Lluny però d'entrar més a fons, aquesta prèvia em serveix per apuntar un element bàsic: els fets són la unitat elemental, després hi ha les interpretacions, comentaris, articles o debats que en tot cas serveixen per donar a conèixer i comprendre millor el fets. Sense fets no hi ha ni noticiari, ni diari, ni revistes.

Dic això perquè arran de la crisi m'aventuro a avançar una hipòtesi tot i el risc de ser massa agoserat: I és que l'economia, l'activitat econòmica existeix perquè hi ha alguna cosa que de sobte passa del no res a tenir algun valor comercial. El que en periodisme són els fets, en economia ha de ser "alguna cosa". Després venen les transformacions, les addicions de valor, els serveis, etc. però, d'entrada hi ha d'haver una transformació de valor del no res.

He arribat a aquesta reflexió després de llegir part del treball de la Novel d'Economia 2009, Elinor Ostrom, qui ha treballat per aprofundir en el coneixement dels anomenats "bens comuns". Per algú com jo que no és economista, sempre ha estat difícil d'entendre d'on sorgeix el valor inicial, aquell al que després s'hi van acumulant altres valors i manipulacions i que acaben configurant un sistema econòmic. Pensant doncs en el bé comú que ha estudiat Ostrom és com he deduït que la gestió del bé comú és l'àmbit en què es genera la plus-vàlua inicial. Poso d'exemple la pesca: El mar és un bé comú, els pescadors n'extreuen peixos i aquests, que mentre nadaven i es reproduïen eren "de tots", en entrar a les xarxes són ara del pescador. Hi ha hagut doncs una apropiació i el valor que té el peix ara és del pescador que ha aconseguit una plus-vàlua.

Anant una mica més enllà en models de bens comuns hi podríem incloure el sol, l'oxigen, l'aigua... Tots aquests valors “gratuïts” que ens ofereix la biosfera i que permeten acumular plusvàlues han estat identificats per l’economista Robert Constanza. En un dels seus estudis, va calcular que si haguéssim de pagar la conversió del diòxid de carboni en oxigen o el treball de pol.linitzar les plantes, per posar dos exemples quotidians, ens costaria 35 trilions de dòlars.
Prenent el sector del turisme de sol i platja, em pregunto quina pot ser la plusvàlua generada en aquest sector que durant tants anys ha mogut masses. Ni el sol, ni l’accés o l'ús de la platja en general està comptabilitzat i, per tant, permet generar-ne una generosa plusvàlua.

Així doncs, l'explotació dels bens comuns són els que reflecteixen el valor real d'una economia. I els concursos, adjudicacions o drets sobre aquests bens són els que permeten, amb més o menys grau, apropiar-se de la seva plus-vàlua a persones concretes. Més exemples: tot i que la muntanya ara sigui de l'empresa minera, era o és, de fet, un bé comú que va passar a mans privades per extreure'n un profit/plus-vàlua; o la pista d'esquí, encara que tingui una concessió per determinats anys, haurà pagat una quantitat de diners que li permet incorporar-hi la plusvàlua i obtenir beneficis.

Potser només estic donant-li voltes a la sopa d'all però volia escriure sobre aquesta qüestió i relacionar-la amb la crisi ja que, per damunt de tot, hem d'adonar-nos que els recursos naturals són limitats, el ferro, el petroli, l'urani o el carbó són finits, altres són reciclables i uns quants com l'aigua o la fusta són reincidents si bé, tots són limitats com va enunciar Adam Smith.

Per tant, i ja per acabar de fer el conte de la lletera, si hi ha menys recursos naturals, hi haurà, per força, menys economia i estaria bé saber si alguns dels sectors bàsics que permeten acumular plus-vàlua està afectat per la crisi. Tan si és perquè s'esgota com per alguna altra contingència.