El Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans defineix l'optimista com inclinat a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable.
Al bloc Quadern gris llegim que els optimistes "... són aquells que sempre tenen un somriure, una paraula amable, que troben el cantó bell de la mort d'una flor i que t'encoratgen per anar-ne a plantar una de nova. En fi, és gent amb la qual és molt agradós parlar, però sobretot escoltar; escoltar no tant què diuen, que pot ser tan senzill com embotonar una camisa, sinó com ho diuen. T'entren ganes de viure eternament amb aquelles ganes que l'altra persona regalima constantment..."
Però, de que depèn ser optimista???
El psicòleg Martin E. P. Seligman (1942), considerat el pare de la psicologia positiva, defineix l'optimisme en funció de la forma en que les persones interpretem els èxits o els fracassos, i descriu dos estils autoexplicatius diferenciats, l'optimista i el pessimista:
- L'estil autoexplicatiu optimista ens porta a considerar que el fracàs es deu a quelcom que podem canviar, ens fem responsables del procès; i això ens permet introduir canvis i, a la propera oportunitat, triomfar o, al menys, estar més prop de l'èxit. La responsabilitat del tarannà optimista ens proporciona una resposta activa i esperançadora des de la que idearem un nou pla d'abordatge de l'objectiu, introduirem canvis, assajarem, avaluarem i persistirem fins l'èxit; la responsabilitat ens dóna poder per seguir endavant malgrat les dificultats, portant el timó de les nostres vides.
- L'estil autoexplicatiu pessimista, per contra, ens fa culpables atribuint el fracàs a característiques estables de la nostra naturalesa que no podrem canviar mai i ens aboca a la resignació i al dessistiment i, a mesura que el fracassos imperen al nostre voltant, l'apatia, la desesperació o la depressió s'apoderen de la nostra vida. Seligman ho descriu com la “indefensió apresa”, la persona es derrota tota sola, desisteix de nous intents, s'anorrearà, interioritza les seves mancances i s'abandona a la deriva.
- L'estil autoexplicatiu pessimista, per contra, ens fa culpables atribuint el fracàs a característiques estables de la nostra naturalesa que no podrem canviar mai i ens aboca a la resignació i al dessistiment i, a mesura que el fracassos imperen al nostre voltant, l'apatia, la desesperació o la depressió s'apoderen de la nostra vida. Seligman ho descriu com la “indefensió apresa”, la persona es derrota tota sola, desisteix de nous intents, s'anorrearà, interioritza les seves mancances i s'abandona a la deriva.
Aquests punts de vista contraposats, l'optimista i el pessimista, tenen estils explicatius de la realitat oposats: culpa o responsabilitat; l'un ens permet agafar el poder en les nostres mans i l'altre ens aboca a renunciar-hi. Entendre-ho així ens dóna elements per escollir quin dels dos ens interessa conrear a la nostra vida.
D'altra banda, l'estil autoexplicatiu optimista es fonamenta en la confiança en els nostres propis recursos i habilitats per fer front a les eventualitats que ens pugui presentar la vida; aquesta confiança és el que s'anomena autoeficàcia.
A la web del "Centro Virtual de Psicologia Positiva" , disponible en diverses llengües, entre elles el castellà, hi ha diversos tests, de l'àmbit de la psicologia positiva, disponibles i gratuïts, per explorar el nostre grau de felicitat, conèixer més sobre les nostres fortaleses psicològiques, en quin grau som optimistes o pessimistes, ... Una vegada realitzat cadascun del test rebrem, gratuïtament, un informe dels resultats. Per accedir-hi cal d'enregistrar-se.
Sophia Blasco Castell, assessora i coach personal
[email protected]
657 825 188
Al Twitter Al Google + A LinkedIn
Receptes per Viure Bé!
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari