Ecologisme de barri

Gràcies als cursos de la Conselleria d'Agricultura, Joan va poder reaccionar a temps. Va assistir a diversos tallers on li van explicar-amb pèls i senyals-com evitar inhalacions procedents dels fitosanitaris emprats en les tasques del camp, quina roba portar, què màscares utilitzar, quan i quantes vegades dutxar. Tan bé li van explicar, tan a fons ... que li van salvar la vida. "Estic enverinant la terra" va dir, i Joan es va fer ecoagricultor per no morir d'autointoxicado. La seva petita parcel · la, fèrtil i sana, alimenta desenes de famílies i ho continuarà fent durant molts anys. Sí, són poques famílies però cada vegada més, i són molt més que tot el que aconseguirà el malbaratament de l'agricultura industrial.

• Es troben als carrers i places de les ciutats, amb els seus equips de naturalistes, caçapapallones, lupa, prismàtics ... En pots de vidre conserven-perquè d'aquí no surtin-als mals bitxos que molt de mal fan al medi ambient, com els bancs que especulen amb les millors terres fèrtils. Són activistes justiciers, invisibles, que no es deixen caçar.

• El veiem passar davant de les nostres cases una o dues vegades al mes. Amb el seu seguici, el ministre de Medi Ambient del Barri va treballant des de bon matí. Recull cartrons dels tipus contenidors o aquells apilats en qualsevol cantonada, mentre els seus gossos oloren i pixen les escombraries. Milers d'arbres del planeta segueixen generant ombra i oxigen gràcies a l'ecologisme d'aquests cartroners pobres. És poc però són molts i fan més del que van aconseguir tots els ministres oficialment nomenats amb els seus programes oficials.

• L'Exèrcit va aconseguir netejar les costes gallegues d'aquells totxos de petroli que el Prestige i la incompetència política van abocar sobre el mar. Un exèrcit d'éssers humans pacifistes i ecologistes que, sense coronels ni ordres de comandament, va exercir afecte, tendresa,  i respecte per la seva Maremar. Mai més.

• Si els aqüífers, rius i llacs porten i guarden una mica d'aigua, encara, hem d'agrair a fantàstics projectes que en importants dinars de treball es contagien de boca a boca. "Aquest riu el desviem per aquí, fem un pantà per allà i movem de lloc aquests pobles", són disbarats que NO s'escolten a les taules del menjador escolar, on un nen li explica a un altre-cal tancar l'aixeta al rentar-se les dents, així tindrem aigua tot l'estiu-. És poc, però són moltes nenes i nens, i aconsegueixen més que molts departaments econòmicament ben dotats.

• El Rei del país que es presumeix defensor de la biodiversitat, es fotografia amb els animals que troba al seu pas. Amb un elefant que va caçar va quedar retratat. Els seus súbdits insubordinats segueixen el seu exemple però a l'inrevés: en els horts conreen moltes varietats autòctones i s'intercanvien llavors entre camperoles i camperols, en les muntanyes desnonats recuperen races locals de cabres gairebé extingides, i en pobles abandonats hi ha associacions per tenir cura de la ratapinyada vulgar. Actuen com reis per al regne animal i com prínceps per al regne vegetal. És poc, però com són molts, els devem molt.

• L'activisme ecologista de la gent, que sembla irrellevant, anecdòtic o minoritari, aconsegueix molt més que ministres, reis, departaments i conselleries, que molt diuen que fan però molt del que fan, ho fan malament.