Els carrers de Bellprat són gairebé tots un puja i baixa; curiós en un poblet que descansa sobre un pla de blats i ordis. No hi cabran, ni atapeïdes, més de 50 famílies, però aquell dia tan significatiu, autocars i cotxes van portar a centenars de persones.
Com en molts indrets de Catalunya era dia de construcció de castellers. Un entramat d'éssers humans s'encasten cossos i braços formant una pinya que sostindrà parelles o trios de més homes i dones, fins a aconseguir altures de set, vuit, nou o deu cossos. A sota, els troncs dels més resistents, a dalt, de nenes i nens àgils i lleugers des d'on tenen les millors perspectives per atalaiar el futur.
No es van fer aquell dia les torres més altes ni les més dificultoses, però sí les més merescudes. Per segona vegada en la història, perfectes torres de dona sobre dona van germinar per dir: aquí estem!
A baix-els visitants-amb el coll estirat i l'esquena corba les miràvem esperançats. Què estaran albirant? Per on dieu que hem de caminar?
Gustavo Duch Guillot
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari