Collir més, menjar menys

En qüestió de menjar, poc o molt, una cosa està clara, cada vegada tot és més homogeni. Hem perdut sabors i sabers paral · lelament al desenvolupament d'una agricultura intensificada centrada en molt pocs cultius. El que ara anomenem així, agricultura intensificada, és el resultat de l'anomenada "revolució verda" que en els anys 60-i amb finançament de la Fundació Rockefeller-va introduir cultius per gairebé tothom sobre la base de llavors "millorades" que creixien ràpid en sòls tractats amb fertilitzants minerals.

Àfrica va quedar exclosa d'aquest model agrícola fins que, primer el 2003 amb el Programa Detallat per al Desenvolupament de l'Agricultura Africana, després el 2006 amb la Declaració d'Abuja en el marc de la Cimera d'Àfrica sobre fertilitzants, i finalment aquest mateix any amb la creació del AGRA (Aliança per a una Revolució Verda a Àfrica) per part de la Fundació Rockefeller (una altra vegada) i la Fundació Bill i Melinda Gates, arriba l'hora-diuen que verda i revolucionària-per al continent.

El primer país africà a involucrar és Rwanda. Com manen els cànons del règim de Kagame (un dels principals actors de desestabilització i promotors de violència a la regió dels grans llacs, que ha sabut silenciar els seus crims contra la humanitat liquidant l'oposició a l'interior del país, i a l'exterior amb un gran desplegament mediàtic i amb importants aliances occidentals) instaura el 2007 un nou règim agrícola sense cap tipus de debat o consulta amb la població. Queda batejat com Programa d'Intensificació de Cultius (CIP) i pretén transformar l'agricultura d'autosuficiència en una agricultura comercial orientada cap al mercat, sobre la base de l'especialització de cultius per regions, la propagació de monocultius, les llavors comercials, els fertilitzants minerals i els pesticides químics.

La consigna de la revolució va travessar tot el país, tant si es volia com si no. Es va decidir què i com es conrearia en cada regió en un despatx de Kigali amb un mapa i un marcador. Les autoritats locals van ser pressionades per assolir rècords en cada collita, i en la següent. Es va forçar a les i els camperols a agrupar-se en societats sota control de les autoritats administratives. I es van prohibir pràctiques habituals com la sembra de cultius diversificats-que alimenten millor, però es venen pitjor. Una revolució que va dictaminar el monocultiu infinit i obligatori. A Gitamara, un agricultor explica que "les autoritats ens van exigir tornar productors de blat de moro amb llavors comercials, mentre que les dones volien seguir cultivant camote, col i altres llegums en els aiguamolls. Elles no van cedir i les autoritats van acabar enviant als militars per destruir els nostres camps ".

Els resultats han estat els esperats, i a curt termini poden semblar positius en un país amb problemes de fam. Segons les estadístiques nacionals, des de l'inici del CIP i amb un pressupost anual de 22.800.000 de dòlars, la producció agrícola va créixer 14 per cent a l'any, triplicant les collites de blat de moro, blat i mandioca. Un augment proporcional a unes inversions mai vistes en aquest país. Però com destaca l'organització GRAIN, recentment premiada amb el Nobel Alternatiu, "després del innegable augment en la producció nacional s'amaguen altres aspectes molt menys positius per a la població rwandesa i per a la camperola en particular".

Impactes negatius perquè aquesta agricultura intensificada i imposada atempta contra la sobirania de la persona productora a l'hora de decidir i definir la seva agricultura i les seves formes de practicar-la, i que fa a tot el país molt vulnerable i dependent de pocs cultius i el seu valor comercial. Les llavors híbrides utilitzades per al miracle de la productivitat no es poden tornar a sembrar després de la collita i el seu preu és 30 per cent més car que les llavors locals, els fertilitzants minerals són imprescindibles, quan el seu preu està en constant escalada. En diversos anys la pèrdua de varietats de cada conreu (biodiversitat) serà com buidar el bagul de les solucions davant de canvis climàtics, erosió, etcètera, i, com sabem per experiència, aquesta agricultura de treballs forçats acaba amb la fertilitat de la terra. Monocultius arreu provoquen una disminució en la disponibilitat de productes locals, i l'alimentació de les famílies ara dedicades en exclusiva a un únic cultiu, passa a dependre totalment dels vaivens comercials (el preu mitjà anual dels productes alimentaris bàsics a Rwanda va pujar 24 per cent entre 2006 i 2008, quan la taxa d'inflació mitjana en aquest període era de 9.8 per cent).

Cal fer una denúncia amb majúscules: 80 per cent de les inversions del CIP s'han dedicat a la compra d'abonaments químics de multinacionals especialitzades. Aquesta és la seva veritable revolució: afavorir a les grans corporacions i servir-los un nou mercat. Mentre al centre Gako Organic Farming de Kabuga, prop de Kigali, Richard Munyerango explica els seus resultats:

-Amb l'agricultura orgànica, podem produir aliments sans i diversos en quantitats suficients, i protegim els sòls. No depenem dels costosos fertilitzants, els elaborem amb els residus de la cria de bestiar i de les collites. Usant tècniques com el compost i les associacions de cultius, fins i tot les famílies molt pobres poden millorar la seva autonomia alimentària de manera sostenible i recobrar la seva dignitat de persones camperoles.

Efectivament, en la lluita contra la pobresa necessitem revolucions, però de mentalitats

* Coordinador de la revista Sobirania alimentària, biodiversitat i cultures