Pastilles que no ens alimentaran

Un àpat de colors

Explicar-ho era com relatar una pel · lícula de ciència ficció a un públic infantil. -Arribarà un dia-dèiem obrint bé els ulls-que els cotxes volaran pels núvols i, i no hi hauran problemes d'aparcament. Totes les cases, amb forma de coet tindran el seu propi robot domèstic, que rentarà, aspirarà i planxarà sempre atent als nostres desitjos. I menjarem pastilles de colors amb una satisfacció nutritiva perfectament calculada. Les pastilles verdes seran la dosi justa de verdures-i les nenes i nens que escoltaven posaven cara de fàstic-, les vermelles seran els bistecs, les blanques els lactis, i les blaves seran salmons o sardines, tant se val.

Però sembla que per aquesta vegada, encertarem en les nostres prediccions, almenys en el capítol alimentari on ja quasi que gairebé podem enumerar a una única empresa global mandatària d'un dels colors del conte i elaboradora de les pastilles en qüestió.

Pastilles i els seus amos

Fixeu-vos, en el cas del gra: blat, blat de moro, civada, soja, etc. - Les pastilles grogues-hi ha fonts que parlen de tres multinacionals que controlen el 90% de la seva comercialització mundial, altres parlen de quatre multinacionals amb el control del 70%. Però no hi ha dubtes en assegurar qui és d'aquests mamuts el més poderós: Cargill, que amb una facturació superior a 107.000 milions de dòlars [1] (i uns beneficis de 2.690 milions, suficients per garantir l'educació de totes les nenes i nens del món) arriba gairebé a la meitat del negoci d'alimentar el món. Si una sola empresa té aquest control: compra, emmagatzema (acapara) i ven gra per tot el món, quan veiem els vaivens en els preus dels aliments, sabrem a qui assenyalar i entendrem el perquè de les crisis alimentàries que deixen a milions de persones sense capacitat per comprar aliments. Perquè Cargill, a més de ser amos del pastís, van aprendre fa ja uns anys que hi havia una altra forma de guanyar diners amb el menjar, sense construir ni una sola sitja, ni comprar barcasses o molins. Dues divisions de Cargill es dediquen a l'engrescador negoci d'especular amb les pastilles grogues abans que arribin a les nostres boques. Es contracten collites que ni tan sols es sembraran i-facin joc senyors i senyores-comença l'especulació amb la fam dels altres. Per cert, gràcies a l'avidesa de Goldmann Sachs, que també aquí remena la seva cua de tauró, van desaparèixer en els anys 90 les prohibicions, i així l'especulació alimentària va guanyar a la 'participació democràtica'. Des de llavors, fons d'inversió i fons de pensions (com el seu o el meu) també participen d'aquest negoci. I la bombolla és cada vegada més gran, i els seus ventositats més perilloses.

SIMPSON Broad Spectrum Space Seashore 004

I si de ventositats parlem potser les més pudents ens arribin de les pastilles vermelles, de carn, on gairebé tot està sota el control d'una megagranja, Smithfield (Campofrio a Espanya), de capital nord-americà però present a mig món, i en l'altre també. Hamburgueses preelaborades, salsitxes precuinades i beneficis preestablerts. Encara que la seva especialització i recepta més reconeguda ha estat el 'porc deslocalitzat'. Les seves granges de centenars de milers de porcs confinats són complicades de manejar sanitàriament i ecològica, i més senzill resulta dur-les a països tercers on les condicions exigides solen passar desapercebudes, com a Mèxic, on es va iniciar el brot de la grip porcina que va derivar en Grip A, contra les que les il · lusionistes corporacions farmacèutiques ens van vendre, per cert, pastilles de color farsant.

El pastís de les pastilles blaves ja gairebé està del tot repartit. A Espanya, gràcies a moltes aportacions públiques tenim un dels gegants, el capità Pescanova, amb poques objeccions per fer-se amb la pesca d'altres i dels nostres descendents. Un planeta amb el mar buit, i els mars farcits de gàbies amb la pesca engreixada, trossejada i llesta per a l'exportació-del Sud al Nord-és el 'bocadito' amb el que somia aquesta empresa. Lluços de Namíbia, panga criat a Moçambic, salmons a Xile són finalment milers de expescadores, amb la sobirania alimentària saquejada, en piragües buscant un altre lloc on sobreviure.

I parlem també de les pastilles blanques i de qui controla el volant en el monopoli dels productes lactis. Com diu la cançó, «es repeteix la història, només canvia l'actor». Lactalis actualment és el líder europeu en el sector lacti i té gran afany a acaparar tot el relacionat amb el sector. Sense saber-ho és gairebé segur que estiguem consumint els seus productes (la llista és molt llarga: President, Flor de Esgueva, El Ventero, PULEVA, Chufi, Nesquik, La Lechera o Gelats Nestlé). I el més greu d'això és que no tan sols ens està limitant la nostra llibertat de consumir un altre tipus de productes lactis sinó que, a més, és qui pitjor paga i tracta als ramaders i ramaderes cosa que, com se sap, comporta la desaparició de les i els més petits i amb granges més sostenibles. Només resisteixen els holding lleters on la llet no es considera un aliment sinó un bé per negociar, especular i invertir el capital.

I seguint amb el conte [que no és mentida ja que és veritat] apareixen nous personatges que, també, són grans depredadors: els que proveeixen de recursos per produir les pastilletes d'una manera determinada i dirigida, i els que tenen el poder de distribuir-les en el mercat.

El gran proveïdor de productes per a l'agricultura és Monsanto. Una multinacional nord-americana que es dedica sense escrúpols a forrar-se principalment amb la producció d'herbicides i de llavors genèticament modificades. Només l'any 2010 va obtenir uns beneficis de 1.109 milions de dòlars (795 milions d'euros) [2]. Sabem de la seva sacietat sense límits per tenir la propietat de les llavors, per utilitzar tot el seu poder econòmic i polític per inundar i contaminar els camps amb les seves llavors transgèniques. Sabem dels seus productes altament tòxics que estan provocant autèntics desastres mediambientals i humans (el seu agent taronja utilitzat en la guerra del Vietnam com a arma de destrucció massiva o el seu producte herbicida estrella Roundup, són un exemple). Però no imaginem la seva set de poder, que disfressen de bona voluntat amb el missatge d'empresa compromesa a eradicar la fam al món.

Recentment i perquè no se li escapi el control de cap pastilla verda ha comprat l'empresa Seminis (líder mundial en el desenvolupament, producció i comercialització de llavors d'hortalisses híbrides en el món). Fins i tot s'atreveix a vestir-se de defensor de la biodiversitat finançant (juntament amb fundacions com la Rockefeller, Bill Gates o Syngenta) la construcció, a l'Àrtic Noruec, d'una volta amb mostres de llavors per protegir les collites d'una possible extinció causada per contaminació , els desastres naturals o el canvi climàtic. ¿Serà una altra estratègia d'aquestes fosques empreses per fer-se amb tot el poder de les llavors tradicionals? Serà que sí.

Aquest trident Monsanto-Fundació Rockefeller-Fundació Melinda-Bill Gates, ves per on, és el mateix que estan promovent i finançant una nova revolució verda a Àfrica (AGRA) on insisteixen que per eradicar la fam és necessari produir més aliments. Però això sí, perquè aquesta gent tan filantròpica financiï aquests programes s'han d'usar les llavors i pesticides de Monsanto. Pura hipocresia per fer negoci a costa de la misèria dels altres.

I dèiem, com ens arriben aquestes pastilles de colors a casa? D'això s'encarreguen les grans superfícies com Carrefour, Alcampo, Eroski o Mercadona que, en els darrers anys, s'ha convertit en l'empresa líder en supermercats a Espanya i una de les més valorades perquè, segons anuncien, compra directament en origen. Per a això disposen d'una xarxa d'interproveïdors (que també fabriquen les seves marques blanques). Per complir amb les condicions imposades per Mercadona, aquests Interproveïdors, moltes vegades han d'afrontar grans inversions que es cobreixen amb societats de capital de risc, creades per la família Roig-propietari de Mercadona-com Angels Capital i Atitlán Alpha. Els volums i costos que exigeix ​​Mercadona obliguen a models de producció insostenible. Com el cas de la conservera Jealsa (Rianxeira) que li proveeix de més de 33 milions de llaunes de sardines [3] procedents del Sàhara Occidental ocupat, per satisfer les prestatgeries amb la seva marca blanca Hacendado.

És el moment d'exigir a Mercadona que no es lucri a partir dels recursos pesquers que el Marroc està robant al poble sahrauí. Vendre robat és robar, és a dir, una altra manera de vulnerar la sobirania alimentària d'un poble: exhaurir els seus recursos sense deixar cap benefici. Recentment hem vist publicat el qüestionament greu que informes sol · licitats pel Parlament Europeu fan de l'Acord Pesquer de la UE amb el Marroc (per això les flotes pesqueres espanyoles poden operar en territoris ocupats pel regne halauita). En ells s'adverteix que, de tota aquesta negociació comercial no hi ha cap garantia de beneficis per al poble sahrauí.

Vendre robat és robar, és a dir, una altra manera de vulnerar la sobirania alimentària d'un poble: exhaurir els seus recursos sense deixar cap benefici.

I si les pastilles alimentàries no es consumeixen a casa? Una gran part de les empreses que monopolitzen la producció i distribució dels sectors alimentaris han estat molt àgils per aconseguir aquest sector en expansió: el mercat de l'alimentació fora de la llar que mobilitza uns 30.000 milions [4] d'euros anuals, incloent  tant la restauració comercial (restaurants, take-away, restaurants en ruta, ..) com la restauració col · lectiva (menjar en hospitals, escoles, serveis públics, menjadors d'empreses, ...). Sense prejudicis ni manies, han creat un club d'elit, al qual han posat el nom de Grup Greco, format per 19 empreses líders en el mercat d'alimentació: Bel Foodservice, Bonduelle Food Service, Calvo Distribució, Campofrío, Corporación Alimentaria Peñasanta, Findus Food Service, Florette, Gallina Blanca, Kellogg, Kraft, La Masia, Leche Pascual, Maheso, McCain, Nestlé Professional, Nutrexpa, Pescanova, Sara Lee i Unilever Foodsolutions. ¿O potser crèiem que el fet que només hi hagi cafè Marcilla o Nescafé o sucs Pascual en la majoria de restaurant de carretera o d'hospitals és casualitat?

I un camp descolorit.

Si això ens espanta pel que significa de control per a la nostra alimentació i la nostra salut, per la gent camperoles significa la desaparició (o en el millor dels casos la servitud extrema a aquestes corporacions). La fam, la pobresa al camp, el menjar poc saludable són resultats d'aquest patró neoliberal que en l'alimentació és molt senzill de desvetllar. Ja es cantava en les trinxeres durant la guerra civil, i està més vigent que mai:

«Quina culpa té el tomàquet

que està penjat a la mata,

si després ve un fill de puta

i el fica en una llauna

i ho envia cap a Caracas »»

Perquè també és històrica la lluita per una justícia rural, que avui es abanderada amb el paradigma de la Sobirania Alimentària, aglutinant a milions de camperoles i camperols que saben de memòria com acaba la tonada.

«Quan arribarà el dia

en què la truita es tombi,

on els pobres mengin pa

i els rics merda, merda »


1-Segons l'Informe fiscal 2010 de Cargill.

2-Segons l'Informe Anual 2010 de Monsanto

3-Segons dades de l'Observatori de Recursos Naturals del Sàhara Occidental (WSRW). Públic 20 febrer 2011

4-Segons Club Greco


(*) Per Carles Soler i Gustavo Duch. Revista SOBIRANIA ALIMENTÀRIA, BIODIVERSITAT I CULTURES