Ruralitzar i crear ocupació

A Espanya superem els cinc milions d'aturats, una xifra inacceptable que té molt a veure amb la crisi actual. Però també en aquest problema d'atur hem de mirar el camp, tant en l'anàlisi com en les propostes. Doncs resulta que a Europa ens trobem amb un despoblament de les zones rurals molt greu, i l'agricultura o sector primari fa molt que va deixar de ser la base de l'economia. Segons l'últim cens publicat per l'EUROSTAT aquesta realitat és massa evident: amb només vuit anys, la Unió Europea ha perdut 3 milions d'explotacions! És a dir, aproximadament, cada minut ha suposat la desaparició d'una unitat agrícola i els llocs de treball que això significa.

I tot això fruit d'aplicar polítiques productivistes que ja és hora de desterrar. La Política Agrària Comuna que ara s'està revisant ha estat responsable d'això, subvencionant durant molt de temps a les grans unitats agrícoles, afavorint la intensificació i deixant que els preus els marqui el lliure mercat. Un model dirigit a ser 'potències industrials' que va pensar que l'agricultura també s'hauria d'acomodar a aquest principi, i es va acabar amb l'economia rural i milers de llocs de treball.

Però proveir d'aliments a la població, i alhora tenir cura de boscos i paisatges, és un treball d'allò més necessari, de fet: és imprescindible. I aquesta és la proposta, perquè hi ha espai, possibilitats i molt de futur: ruralitzar l'economia i recamperolitzar el Planeta, obtenint en el procés molts, però molts, llocs de treball dignes i rendibles.

Encara que ni les condicions de sòl, clima i història són comparables val la pena recordar (com expliquen Albert Berry i Liisa L. North, professors a la Universitat de York a Toronto) «el que van fer els taiwanesos, els japonesos i els coreans després de la Segona Guerra Mundial quan van expropiar les unitats agràries de més de tres hectàrees i executar reformes agràries radicals que van formar la base de la seguretat alimentària de famílies, per al creixement i la diversificació econòmica posterior a nivell nacional ». Amb una quantitat de terra suficient com a mitjà de vida per a una família (a Taiwan va ser una mica més d'una hectàrea), amb polítiques fortes de suport a aquest minifundi-aquí sempre menyspreat-i serveis públics apropiats, en els tres països la productivitat agrícola va créixer, les condicions de vida al camp van millorar ràpidament, i el més important, l'ocupació agrària va augmentar considerablement. «Els tres països asiàtics esmentats -continuen explicant- no són els únics on les experiències han demostrat la relació positiva entre desenvolupament rural equitatiu (basat en la petita i mitjana agricultura) i el desenvolupament econòmic nacional. En termes històrics podem citar Dinamarca, Finlàndia o Noruega. (...) Les comparacions llatinoamericanes també ens donen lliçons. Crida l'atenció l'abisme que existeix entre, d'una banda, les bones condicions de vida i la història de pau social i política a la Meseta Central de Costa Rica, caracteritzada per les seves petites i mitjanes propietats cafeteres, i d'altra banda, la misèria , repressió política i violència que predominen en les zones de plantacions grans de cafè en els països veïns com El Salvador i Guatemala ».

Pensar i invertir en recuperar la petita agricultura, no és un pas enrere, sinó que és la base d'una economia sostenible i equitativa, que a més ens alimenta. Només necessitem gosadia (i poc pressupost) per posar en marxa mesures de redistribució de la terra enfront dels grans latifundis o monocultius; oferir facilitats per accedir a terres productives; donar suport a la desintensificació de tantes unitats agràries sobredimensionades, o evitar, quan arriba la jubilació de les i els actuals propietaris, el cessament d'activitats amb la incorporació de joves ...

Aquestes mesures haurien de venir acompanyades amb polítiques clares de protecció d'aquesta agricultura (promocionant els circuits curts de comercialització, polítiques de preus remuneratius; aranzels en frontera, etc.) I afegir lògicament suports bàsics de capacitació, assessoria tècnica o irrigació, però sempre amb claredat , sense fissures, en favor d'una agricultura basada en principis agroecològics. Perquè ja no hi ha dubtes-tampoc científiques-de les bondats d'aquesta manera de practicar la producció d'aliments. L'Institut Rodale, després de 30 anys d'investigació comparativa entre camps de conreus convencionals i agroecològics conclou que aquests últims són (a més de no perjudicials per al medi ambient ni per a la salut de la població consumidora) més viables econòmica i energèticament.

Si volem sortir d'aquesta crisi i generar llocs de treball productius en els països industrialitzats, si volem combatre la situació de pobresa i fam en molts països del Sud, i si pretenem deixar un futur sostenible a la nostra descendència, caldrà replantejar l'estructura socioeconòmica en la que estem, on la ruralitat ha quedat tràgicament marginada en el fons d'una piràmide invertida que lògicament trontolla.

El Periódico de Catalunya, 13 de desembre de 2011. Gustavo Duch