Cogombres: risc per a molts, beneficis per a pocs

La 'crisi dels cogombres' o millor dit el brot d'E Coli que afecta el nord d'Europa, és una bona amanida on es barregen alarmes, angoixes i missatges de confiança. A l'espera de respostes definitives sobre els seus orígens, i ara que tenim els cogombres absolts, em sembla imprescindible obrir algunes reflexions sobre el sistema alimentari global pel que hem optat en els països desenvolupats (i que s'ha imposat als països del Sud empobrit).

El sistema en qüestió ha estat dissenyat per a produir una cosa semblant a aliments, a costos molt baixos, tant econòmics, socials com ecològics, però que puguin produir alts beneficis a qui es dediquen a la seva comercialització. Els aliments, lluny de considerar-los com una necessitat i un dret, s'entenen com una mercaderia sense més. El cas dels cogombres és un bon exemple: els esforços per cultivar, regar i collir un cogombre, representaran per a l'agricultor o agricultora 0'17 euros per quilo venut. La població consumidora pagarà 1'63 euros per quilo. És a dir, un increment superior al 800%.

Mercaderies amb aquest marge són veritables diamants que recorren el món sempre en una mateixa direcció, la direcció centrípeta: des de les regions productores a les poblacions amb més poder adquisitiu. I cogombres, pinyes o panga fan aleshores viatges molt llargs, en temporada alta i amb moltes ciutats que visitar. Les administracions davant d'aquest mercat, no es plantegen revisar el model, sinó que opten per assegurar i augmentar els controls alimentaris. Però per moltes mesures que es puguin prendre, i com hem vist també amb les dioxines, grip porcina o vaques boges, les crisis alimentàries són insalvables, i les acabem pagant la població consumidora (que pot emmalaltir) i la productora (que pot perdre-ho tot ).

Les dimensions del problema també les hem de tenir en compte. Una partida d'aliments industrialitzats afectada d'algun problema de salubritat són milers i milers d'unitats contaminants, augmentant molt la dispersió i abast del brot o epidèmia.

Finalment a Alemanya, on s'ha pogut percebre certa descoordinació entre les seves autoritats, han obrat rotundament sota el principi de precaució, impedint el consum del cogombre i altres hortalisses ... pel que pogués passar. El mateix principi que en canvi sempre queda relegat en altres riscos alimentaris no aguts però si a llarg termini, com ara el consum d'aliments transgènics o les noves pràctiques de nanotecnologia. Sembla que les multinacionals que controlen el sistema alimentari tenen llaços molt estrets amb les autoritats sanitàries que a elles sí que els permeten campar, acampar i conrear a gust.

A partir d'aquestes reflexions i altres que es podrien afegir, sembla lògic proposar que les mesures polítiques en agricultura i alimentació es dirigissin més a revisar el model en si mateix. No podem resoldre aquestes crisis amb més punts de control, amb més tecnologia, és un camí equivocat i sense sortida. Però, com diu la Dra Marta Rivera «la Sobirania Alimentària, que aposta per la relocalització dels sistemes agroalimentaris i per models de producció camperols, podria (a més d'alimentar tota la població) incrementar també la seguretat alimentària. D'una banda, els aliments serien adequats al context cultural, d'altra banda, l'agricultura camperola, des de l'enfocament de l'agroecologia, afavoriria la producció d'aliments sense tòxics, disminuint el risc de consumir aliments contaminats i socialment justos. Així mateix, l'escurçament de la cadena alimentària i la reducció del nombre d'intermediaris i transformacions sofertes pels aliments disminueixen els punts crítics en els que els aliments puguin ser contaminats ».

I els beneficis quedarien en mans camperoles. Les alarmes només servirien per despertar-se cada matí, si el gall s'oblidés de cantar.