Acampada

Hi eren. Ens enganyaven els que els proclamaven com a reis de la indiferència i el passotisme. Ja surten dels seus amagatalls on prenien forces i planejaven estratègies.

Coneixen. Ens enganyaven els que deien que no entenien de democràcia, legalitat i política. Que sabien molt del fora de joc futbolístic i res del joc polític.

Col · lectivitzen. Ens deien que eren les generacions del jo, jo i només jo. Que les pantalles tàctils, els facebook i els tuiters els deshumanitza. Però resulta que els connecta-a ​​la velocitat del món d'avui-un, amb un altre, amb un altre, fins a l'infinit.

Coincideixen. Una mirada còmplice, una motxilla de trekking i polseres hippies als canells són suficients per a reconèixer-se. És el seu uniforme secret i anònim. I són moltes i molts.

Saben. S'organitzen en espontànies assemblees on totes i tots poden parlar, opinar i proposar. S'entenen sense cridar i sense faltar al respecte. Parlaments populars on regna l'ordre sense guardaespatlles. Es cedeixen la paraula amablement i amb gestos sords aplaudeixen o desaproven.

No hereten fortunes, ni drets socials i humans. Adquireixen deutes que no van provocar. Lluiten amb mecanismes del passat, molt vigents: la no violència, el boicot, la vaga i l'acampada.

En les avingudes de Wall Street, enfront dels banquers i les corporacions, a Santiago de Xile, enfront dels governs que venen la Pacha Mama a l'empresariat, en les places de l'estat Espanyol, denunciant una classe política corrupta i incapaç que es perpetua en els escenaris de la democràcia falsejada, als carrers del món àrab enderrocant dictadures ...

... Han tornat, perquè no van marxar: la joventut revolucionària.