La perillosa digestió de l'acord amb els EUA

 Els voldria parlar d'unes importants negociacions que, en la mesura en què es concretin, poden afectar de manera molt significativa l'alimentació de totes les persones que compartim el planeta Terra.

Des del juliol de l'any passat s'estan reunint representants de la Unió Europea i dels Estats Units per signar un tractat de lliure comerç entre Brussel·les i Washington. Segons totes dues parts, tancar un gran acord que generi més comerç entre les dues ribes serà una oportunitat per a l'ocupació i el creixement econòmic de dues economies en crisi. Encara que seguir insistint en el creixement com a mesura per superar la situació actual em sembla un camí ja recorregut i erroni, són les anàlisis que estan fent organitzacions com Amics de la Terra, l'Institute for Agriculture and Trade Policy i la fundació Grain les que han de fer-nos estar ben atents al desenvolupament d'aquestes converses. Les tres institucions coincideixen a destacar que, més enllà que s'incrementin o no les relacions comercials, el veritable problema naixerà de la necessitat d'harmonitzar les normatives sanitàries dels aliments. I sabent el pes que les dues potències tenen en la matèria, és senzill entendre que en aquestes taules de negociació, experts que saben més de comerç que d'agricultura i alimentació estan consolidant les bases dels estàndards internacionals sobre el que menjarem.

Harmonitzar les normatives no és modificar aspectes puntuals del processament d'un aliment o acceptar un additiu més o menys, sinó que comporta canvis de gran magnitud. Com explica Grain, els enfocaments de la UE i dels EUA "són diametralment oposats": "Mentre que la Unió Europea practica la filosofia de de la granja a la forquilla, en què cada etapa del procés és supervisada, el sistema nord-americà només verifica la sanitat del producte final. Mentre que la Unió Europea subscriu plenament el principi de precaució, la qual cosa és part de la seva constitució política, als Estats Units aquest principi no es té en compte i s'hi exigeix una evidència científica que justifiqui qualsevol restricció. A l'àrea dels productes químics que s'incorporen als aliments processats i als envasos, la bretxa és encara més ampla. La legislació de la UE posa el pes de la prova en les empreses per demostrar que els productes químics que usen són segurs. La nord-americana, en canvi, requereix que sigui el govern el que provi que aun producte químic és insegur".

Si la signatura de l'acord es fa "rebaixant seguretat" -sobre models que ja ara generen recurrentment alarmes alimentàries- en favor d'objectius comercials, deixem lloc per a més pesticides al camp, per a pollastres rentats amb clor en els nostres plats, per a carns de boví estimulades amb hormones de creixement i per a més quantitat d'aliments d'origen transgènic aprovats amb proves menys exigents que les actuals. A més, només sabrem amb exactitud el que menjarem quan les empreses voluntàriament vulguin identificar-ho en el seu etiquetatge, ja que tots els avenços aconseguits per la pressió ciutadana per comptar amb informació detallada desapareixerien en considerar-se una "barrera comercial".

No obstant això, la preocupació més important és una altra. Si en la unificació de dos mercats que representen el 50% de l'economia mundial s'imposa una normativa més laxa qui guanyarà poder serà l'alimentació industrial i aquelles corporacions que la practiquen, mentre que les agricultures camperoles tindran serioses dificultats per resistir una competència tan brutal. Així s'ha demostrat en acords comercials similars en altres llocs, com ara el tractat entre els EUA, el Canadà i Mèxic, del qual es compleixen 20 anys. Per tant, hem de fer-nos una pregunta: volem que la nostra alimentació depengui d'una única opció?

Seria poc intel·ligent. L'agricultura industrial, en el seu curt recorregut de 50 anys, és responsable de minar a velocitat de vertigen la fertilitat dels sòls i de reduir a un nombre molt escàs els milers de varietats vegetals i animals que asseguren la nostra capacitat d'adaptació al canvi climàtic. A més, ha participat en el procés que ha acabat amb la forma de vida de milions de persones dedicades a l'agricultura a petita escala, pobles indígenes i camperols que, encara en aquests moments i malgrat haver estat desplaçats, contaminats o privats dels seus recursos productius, produeixen el 70% dels aliments a nivell mundial. Tampoc cal perdre de vista l'absoluta dependència de l'agricultura industrial dels fertilitzants minerals, del petroli i de regadius intensius, que són béns finits, exhauribles, escassos.

La resposta és clara: no a una negociació que va a favor dels que negocien amb l'alimentació de la gent.

Diari Ara 11/01/2014