Dóna'm pa i digue'm ximple

Durant sis dies de la setmana el seu despertador està programat a les dues del matí. A aquesta hora la majoria estem atrapats pels encants de Morfeo, però Ramon s'aixeca fidelment i sense dir ni piu. Lleganyós arriba al bany on una dutxa l'acaba situant en el nou dia que comença. Es vesteix amb la seva roba de feina, baixa per les escales precipitadament i creua el carrer fins arribar al seu forn. Allà l'espera el seu ajudant, Manolo, que li indica que la nit estiuenca està sent poc generosa amb la temperatura, i per tant, aquesta matinada se suarà la cansalada al costat del forn.

A les sis del matí algú truca a la porta del darrere que dóna justament a la sala de fabricació. Ramon deixa de pastar i cobert amb una capa de farina obre la porta. És Sílvia, l'encarregada d'una empresa d'embotits situada en una localitat propera, que cada dia compra una barra de pa artesà per poder dinar a la feina. Ella sempre repeteix, que poques coses hi ha com un bon mos del pa acabat de fer que pacient i amb molta consciència prepara en Ramon. Per Andrea, un oasi al desert laboral, que li permet escapar de la realitat protagonitzada per l'estrès, les reprimendes del seu cap Enrique i l'angoixa per si la nòmina no s'ingressa a temps.

Ramon porta trenta anys repetint la mateixa rutina i rebent lloances d'una cada vegada més minvada clientela, que tasta dia rere dia aquest pa cruixent únic i incomparable. Ell es mostra feliç, somrient i bromista, però dins del seu ésser el cansament i el neguit es van apoderant. Molts anys complint totalment amb un treball exigent que el submergeix en un horari esgotador, mentre observa impotent com els temps canvien i la recent crisi econòmica ha torpedinat el futur del seu petit negoci. Molts clients d'abans passen de llarg cap al carrer següent, on en un supermercat compren el pa a meitat de preu. La qualitat no és comparable, però aquestes persones, si cal estrènyer-se el cinturó, prefereixen fer-ho en el menjar i no en el telèfon mòbil d'última generació.

Respectable diu un resignat Ramon, mentre que una compromesa Silvia s'acomiada fins a la matinada següent amb un escatològic "Digues-me què menges i et diré qui ets". Manolo tanca la porta del darrere pensatiu i li recorda al seu cap els nous ajustos laborals i socials que van anunciar en el telenotícies d'ahir a la nit. Els rics més rics i la majoria més pobra. A aquest pas, ell acabarà sucumbint davant la dictadura de la banca i comprant el pa al supermercat del carrer del costat.

Després d'una pausa carregada de pesar, Manolo li explica que recentment va veure un parell d'anuncis de dues grans empreses que venen pa de motlle, que segons la propaganda pagada als mitjans, estan fabricats amb estils i aromes artesans. Per primera vegada en la matinada Ramon s'estranya i arrufa el nas. Pensa en els executius d'aquestes companyies ¿S'aixecaran a les dues del matí per carregar els sacs de farina i pastar? ¿Trauran el pa del forn amb una pala, com fa el forner artesà de tota la vida?

No hi ha respostes i el sigil s'imposa, fins que Manolo obre un altre sac de farina i trenca el trist silenci. Interroga al seu cap sobre la fórmula meravellosa pròpia del druida Panoramix, que permet que un pa "artesà" estigui comestible durant dies i setmanes. Però Ramon ja no fa cas. Se sent ultratjat i pensa si algú arribarà a creure això del pa de motlle estil "artesà". El mercat i les grans superfícies li han tret a molts clients però podran usurpar aquesta denominació pròpia d'un dur ofici que va aprendre del seu difunt pare?

Clareja ja i Manolo, sense mala fe, segueix tirant llenya al foc i adverteix que alguna cosa similar està passant amb l'orxata. Una empresa que l'elabora industrialment la va denominar aquest estiu com "mestre orxater". És més, en el seu anunci televisiu, va fer passar el seu líquid embotellat com orxata artesana.

En escoltar això a Ramon li vénen al cap dos anuncis més, on una empresa cervesera i una altra de menjar ràpid, aprofitant el període estival, presumien de vendre els seus productes en diversos països. Pensa en els negocis i artesans locals que van sucumbir davant la globalització alimentària, alhora que li sembla contradictori que es recorri a la diversitat lingüística i cultural per promocionar la uniformitat gastronòmica. Assevera mosquejat pensant en l'avorriment  que seria donar la volta al món i trobar, en cada ciutat, sempre el mateix museu, les mateixes catedrals i la gent parlant una mateixa llengua.

Manolo ja nota massa solemnitat i les paraules del seu cap se senten lleugerament entretallades. Espera tranquil.lament i quan les aigües semblen tornar al seu curs pronostica en veu alta que el Madrid de Florentino, aquest any, tampoc guanyarà res. Però de poc serveix canviar de tema perquè Ramon està en el seu món, del qual només surt a dos quarts, quan arriba la seva dona a obrir el seu negoci, o el que és el mateix, una fleca artesana de les de veritat.

Vicent Boix.
Escriptor, autor del llibre El parc de les hamaques. Article de la sèrie "Crisi Agroalimentària", veure més aquí.