Bárcenas, Sanchís i l'agricultura del segle XXI

 Amb els recents escàndols que apunten a l'ex tresorer del PP, Luis Bárcenas, s'ha pogut saber que aquest és soci d'una empresa agrícola situada a l'Argentina anomenada La Moraleja SA. Àngel Sanchís, ex diputat, també extresorer del mateix partit i amic de Bárcenas, és el president d'aquesta companyia, que té 30.000 hectàrees en què se sembren llimones, blat, blat de moro, hortalisses, etc.

Aquest article no pretén analitzar ni oferir dades noves sobre la variant més escandalosa de tot aquest assumpte: els crèdits atorgats pel govern d'Aznar a una empresa de col · legues de partit situada a milers de km. de la península. Més aviat es pretén confrontar els dos models agrícoles predominants, que a més resulten ser incompatibles l'un amb l'altre.

Model agrícola local i social: en vies d'extinció.

És el que practiquen milions d'agricultors en el món. Qui repartia la riquesa i mantenia viu el teixit rural. El composat per petits i mitjans minifundis que generen treball i aliments per al consum local, nacional i també internacional. És el model que sucumbeix davant les polítiques neoliberals apadrinades en els últims lustres pel PP i el PSOE, que a l'estat espanyol han i estan expulsant a centenars de milers d'agricultors. És el que podria i hauria de potenciar en temps de crisi com una possible sortida laboral.

A l'estat espanyol, aquest model està en decadència davant la manifesta falta de rendibilitat originada pels baixos preus de compra que imposen els intermediaris, la distribució i els supermercats. Totes les organitzacions agrícoles i ramaderes sense excepció, han coincidit a assenyalar aquest fet com el principal causant de la sagnia en el camp espanyol. Davant d'això porten anys demanant la intervenció de l'estat perquè s'estableixin preus mínims de compra. El problema és que en aquesta democràcia no mana la gent, sinó el Déu mercat.

Model "agrodarwinista", global i corporatiu: en clara expansió.

Amb ell ja no és important generar treball i menjar, sinó obtenir beneficis i ser competitiu encara que generi fam i abandonament de terres en milions de persones. Amb aquest model, unes baules de la cadena agroalimentària estan dominades per unes poques transnacionals que venen llavors o agroquímics. Una altra està infestada d'especuladors i d'inversors, les accions financeres han originat l'increment dels preus dels aliments en els mercats de futurs. I una més està controlada per intermediaris i distribuïdors que comercialitzen i venen la producció agrària.

L'única baula que romania exempta dels depredadors era precisament la terra. Però des de fa uns anys s'ha constatat un fenomen denominat acaparament de terres, en el qual inversors, transnacionals i empreses privades i públiques estan adquirint milions d'hectàrees especialment a l'Àfrica encara que també a Amèrica Llatina (Argentina, Brasil, etc.). A més també s'apropien d'altres recursos com l'aigua, perquè les seves explotacions industrials estiguin ben irrigades encara que després els camperols no puguin regar les seves.

No deixa de ser paradoxal que mentre milions d'agricultors europeus abandonen la terra, alguns inversors deslocalitzen la producció agrària cap a països empobrits els camperols i habitants són expulsats de les seves terres perquè ells puguin emprendre els seus projectes agrícoles. Lògicament no pretenen combatre una gana que ajuden a generar, sinó que sembren aliments i sobretot agrocombustibles que després s'exportaran a Europa, Xina, USA o els països àrabs.

Els més atrevits argumentaran sobre aquest model, que la vida és així i que només els més aptes estan condemnats a sobreviure i triomfar, com va dir al seu dia el graduat en teologia Charles Darwin. I dels menys aptes, ja s'encarregaran la FAO, les ONG caritatives i els religiosos que resaran perquè els pobres guanyin al cel les parcel · les que els són usurpades a la terra.

Acords comercials i corredors.

El PP i el PSOE han defensat i recolzat l'Acord Bilateral entre la UE i Marroc per liberalitzar el comerç de productes agrícoles i pesquers. A grans trets i sense entrar en detalls, l'acord consisteix fonamentalment en la liberalització del comerç mitjançant el desmantellament aranzelari, perquè els productes agroalimentaris puguin fluir amb més facilitat entre les dues regions.

L'ambaixada espanyola al Marroc ha encoratjat la inversió agrícola espanyola al país africà. Mentre, totes les organitzacions agràries espanyoles que representen a centenars de milers d'agricultors, s'han posicionat en contra d'aquest acord perquè permetrà l'entrada d'uns productes més barats cultivats en una regió amb unes polítiques fiscals, laborals i ambientals més laxes, i per tant, amb un preu de cost més baix que els sembrats a l'estat espanyol. Que ningú pensi que els petits agricultors marroquins es beneficiaran, doncs en alguns casos també han estat expulsats de les seves terres i en qualsevol cas aquest pastís agroexportador està enfornada per inversors estrangers i terratinents locals.

Amb les terres acaparades i les barreres comercials enderrocades, només queda per resoldre l'apartat logístic, i per això, les autoritats analitzen dos possibles corredors (el "central" i el "mediterrani"). Existeix un debat per veure quin dels dos és el més convenient, però en ambdós casos el punt de partida és el port d'Algesires, situat a escassos quilòmetres d'Àfrica. Malgrat les benevolencias que s'han dit sobre aquests corredors, no hi ha dubte que aquesta infraestructura que pagarem entre tots permetrà el transport i el comerç de productes agrícoles africans, que deixarà sense feina i futur als camperols d'aquí i als d'allà .

Qüestions morals.

No es coneix una plaga més perjudicial per al camp espanyol que la política agrària empresa pel PP i el PSOE. Les dues formacions han pres decisions estructurals que l'han massacrat i destrossat, mentre han ignorat i desatès la veu de l'agricultor-i votant-representada per les organitzacions agràries.

És clar, ara aquest agricultor que es crema la pell sota el sol, que té les mans cobertes de duricies, que paga impostos en la seva nació, que genera llocs de treball a la seva ciutat i que des de fa anys  arribar a final de mes li suposa un autèntic malabarisme, observa com es lucren de la deslocalització de la producció agrària dels alts excàrrecs públics Luis Bárcenas i Ángel Sanchís, fomentant al mateix temps a Amèrica Llatina un model agroexportador que ha causat estralls.

Si li sembla estrany que la classe política no controli els preus de compra que li arruïnen, si li angoixa la futura invasió de cultius africans en mans d'inversors, ara quina esperança li queda després de veure que algunes ex figures polítiques es beneficien d'un model que esprem i  deixa sense futur? Però a qui nassos li queden ganes de ser emprenedor amb semblant marabunta hispànica?

 Vicent Boix

És Investigador associat de la Càtedra "Terra Ciutadana - Fondation Charles Léopold Mayer", de la Universitat Politècnica de València. Autor dels llibres El parc de les hamaques i Pirates i pasteres. Article de la sèrie "Crisi agroalimentària" -

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article