Dos segles de ceguesa

Tothom reconeix avui en dia, que la naturalesa no és com una esponja que absorbeix tots els cops que rep. Les seves dinàmiques i equilibris s'alteren amb freqüència, a causa dels impactes que generen la majoria de les activitats humanes. De fet han passat més de dos segles des de la revolució industrial, i s'ha superat amb escreix el límit a partir del qual la nostra civilització juga perillosament amb foc. La desertització, la contaminació, la pèrdua de biodiversitat o, el de moda avui en dia canvi climàtic, són algunes de les conseqüències de dos segles de disbauxa i irresponsabilitat sota el paradigma del progrés i el desenvolupament.

El que li donem a la natura, aquesta, sense malícia, ens l'acaba tornant. Per exemple, la tala indiscriminada d'arbres, en alguns casos per crear infraestructures o urbanitzacions, ha matat la fertilitat del sòl que era capaç d'absorbir l'aigua de les pluges, provocant alarmants inundacions i esllavissades en zones molt concretes.

També durant dècades s'han abocat milers de compostos químics contaminants en el medi ambient, que acaben retornant perillosament, amenaçant el benestar dels desgraciats que van abusar d'ells a canvi d'una mica de felicitat. En alguns casos la tornen camuflada i sense avisar. Unes vegades estan en l'atmosfera, altres en fruites i verdures, també en peixos i carns, a l'aigua, o simplement els respirem a la nostra llar. Molts no comporten risc, d'altres no se saben els seus efectes amb exactitud, i molt difícil resulta de predir, què passa quan interactuen diversos d'ells, aleatòriament, en els nostres organismes.

Només a Espanya, la contaminació atmosfèrica podria ser la responsable de més de 15.000 morts anuals. Més que les derivades dels accidents de trànsit o de qualsevol terrorisme conegut. Desenes, possiblement centenars de ciutats viuen constantment carregades de contaminació i respirant alts nivells d'ozó, partícules minúscules o monòxid de carboni. No obstant això, aquesta xacra no rep l'atenció mediàtica ni política que reben els accidents de carretera o el tabac. Potser perquè conduir millor o pitjor, o fumar més o menys, és una decisió individual de les persones, mentre que la contaminació atmosfèrica és una fallada d'un sistema que no es vol formatar ni reiniciar.

Serien molts els casos de relacions "causa-efecte" pel comportament de l'ésser humà en el medi ambient. Però n'hi ha un del qual es va parlar aquest estiu, que crida poderosament l'atenció per poc freqüent i perquè mostra la ignorància, la temeritat i el passotisme de la classe política. Miguel de les Doblas, geòleg de l'Institut de Geociències de Madrid, va afirmar a l'Agència EFE, que el terratrèmol que es va produir a Lorca el passat 11 de maig "... va poder ser en part induït per l'extracció massiva d'aigua subterrània, durant anys, per al seu ús agrícola i industrial ".

Sens dubte, aquesta comunitat va viure i viu per sobre de les seves possibilitats hídriques, gràcies al model d'agricultura industrial que ha desenvolupat, i sobretot, gràcies a una desorbitada febre del totxo, que va germinar anys enrere i que va originar nombrosos casos de corrupció. Això de Lorca al maig, pot ser un símptoma d'una malaltia que haurà apaivagar més d'hora que tard.

Potser és un cop, sense mala llet, de la mare naturalesa que aguanta vexació darrere vexació, fins que se supera el límit i respon amb tota la seva energia i brutalitat. Llavors vénen els laments, la dissort, la solidaritat i els partits de futbol per recaptar fons. Però, ja és massa tard.

Molts pensen que totes aquestes catàstrofes són el preu que s'ha de pagar per mantenir els "luxes" d'aquesta societat, suposadament del benestar. És més, accepten i assumeixen aquest preu com una conseqüència no desitjada del "progrés" actual, però sense renunciar-hi sota cap concepte. Independentment d'aquesta qüestió, el que resulta extravagant quan no alarmant o decebedora, és que el planeta que es va gestar i va evolucionar durant cinc mil milions d'anys, hagi emmalaltit -ecològicament parlant- en poc més de dos segles. Que els recursos naturals que es van crear en milers d'anys o les espècies que van evolucionar des de temps immemorables, ara, en dos-cents anys, desapareguin de la terra.

Tot un abús a nivell global, que serà recordat amb pena i certa vergonya per les generacions futures. Si va existir una "prehistòria", una "edat de pedra" o una "il lustració", caldria preguntar-se com denominen els historiadors del futur aquests segles que estem vivint, marcats clarament per la destrucció del medi ambient i el consum irracional dels recursos. S'admeten propostes.

Vicent Boix.
Escriptor, autor del llibre El parc de les hamaques.