Menjar és verb i no substantiu

¿Mercat o sobirania alimentària?

"Entre 2010 i 2011, els preus dels aliments han batut rècords set mesos consecutius (...) així mateix, els increments en els preus dels productes bàsics s'han convertit en un factor desestabilitzador de l'economia mundial, i que han provocat tensions i disturbis en diversos països en desenvolupament i, més recentment, a Algèria, Tunísia i Egipte ". Així ho assegurava el Parlament Europeu en una resolució aprovada el 17 de febrer, afegint que "... els alts preus dels aliments empenyen a milions de persones a la inseguretat alimentària i amenacen la seguretat alimentària mundial a llarg termini".

Davant d'aquesta nova i tràgica crisi alimentària, es repeteix una i altra vegada que la causa principal de l'ascens dels preus és un desequilibri entre una menor oferta i una major demanda a nivell mundial, és a dir, cada vegada es requereixen més cultius i aquest any els rendiments van ser pitjors. Però, ja en un article anterior vaig indicar que durant els anys 2003-2004, la situació a nivell mundial pel que fa a la quantitat d'aliments bàsics com els cereals havia estat pitjor que des de 2007 fins ara. Contràriament i prenent com a referència l "Índex per als Preus dels Aliments" que calcula l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), els preus en 2003-2004 van ser un 50% inferiors en comparació amb els de la crisi de 2008 i un 100% respecte al gener del 2011.

Per tant, alguna cosa està manipulant i alterant els mercats i aquesta cosa és l'especulació que segons el Parlament Europeu és la culpable del 50% dels augments recents. La pròpia FAO reconeix que només el 2% dels contractes de futurs acaba amb el lliurament de la mercaderia i la majoria es negocien novament, per això "... aquest tipus de contractes-o obligacions-atrauen cada vegada a un nombre creixent d'especuladors financers i inversors, ja que els seus beneficis poden ser més atractius en relació a com es comporten els d'accions i bons. "

El problema no és d'escassetat o d'una menor oferta d'aliments com es diu sense parar, sinó d'uns preus inflats per especuladors com constata l'Eurocambra en una resolució anterior: "... en l'actualitat el subministrament total mundial d'aliments no és insuficient ( ...) són més aviat la inaccessibilitat dels mateixos i els seus elevats preus dels factors que priven a moltes persones de la seguretat alimentària. "

Però l'especulació, causant dels ascensos, no és pròpiament l'arrel del problema. Aquesta s'hauria de frenar, però els preus dels aliments seguirien subjectes als alts-i-baixos de l'oferta i la demanda, en una època en què creix l'interès pels agrocombustibles i en la qual grans transnacionals controlen els diferents esglaons de la cadena alimentària. És a dir, mentre les nacions marginin la seva autosuficiència i la panacea sigui comprar aliments bàsics en el gran supermercat global, alhora que s'exporten a aquest matèries primeres i cultius exòtics (soja per a farratge, cotó, plàtans, flors, pinyes, cafè, blat de moro per a bioetanol, etc.), l'alimentació seguirà subjecta a la dinàmica d'un mercat governat per certs pops que poc entenen de fam.

No es diu amb això que es prescindeixi del mercat internacional, però és vital la seva regularització i sobretot que les nacions prioritzin la seva sobirania alimentària entesa com la facultat dels pobles i els agricultors en decidir les seves polítiques agràries per garantir la seguretat alimentària. En els temps que corren potser és una heretgia, però curiosament, en el mateix comunicat de premsa en el qual la FAO fa poc anunciava que els preus dels aliments havien assolit un rècord històric, un economista d'aquesta institució indicava que "L'únic factor encoratjador fins ara prové d'un cert nombre de països en els quals-a causa de les bones collites-els preus domèstics d'alguns aliments bàsics romanen baixos comparats amb els preus mundials ".

Dit d'una altra manera, aquests països podran proveir-se de menjar barat perquè el cultiven ells mateixos i no l'han d'adquirir en els "regnes" de les multinacionals i els fons d'inversió. Però molt a pesar de la dada, la tendència és més aviat la contrària. La liberalització encoratja la inversió i la deslocalització de la producció cap als països del sud, les terres deixen de parir aliments per transformar-se en finques on brollen els agrocombustibles, els farratges i els postres de les nacions benestants. Aquestes terres es concentren en acabalats terratinents o, fins i tot, inversors mentre el pagès és expulsat del camp. La resta d'esglaons de la cadena alimentària (llavors, intermediació, manufactura, etc.) es concentren en poques mans que dicten les condicions, monopolitzen els mercats, encareixen els aliments del consumidor i ofeguen l'agricultor fins a la seva claudicació. L'agricultura i l'alimentació com a subsistència bàsica desapareixen a favor de la visió mercantilista: la finalitat última no és garantir menjar ni feina, sinó fer un bon negoci caigui qui caigui.

Aquest model basat en l'exportació al mercat internacional on tot és susceptible de ser cotitzat, comprat i venut, no només és incoherent perquè crea dependència alimentària del mercat exterior i els seus preus, sinó que a més crea dependència del petroli pel transport i perquè l'agricultura industrial necessita abundants agroquímics. Amb les revoltes actuals en països com Líbia, novament el petroli s'encareix el que aguditzarà la crisi en els aliments com en 2008. I si s'afegeix que "canvi climàtic" i "zenit del petroli" són qüestions d'actualitat, encara és més surrealista encomanar les nostres calories a l'or negre.

L'analgèsic miraculós.

A mitjans de febrer, el Banc Mundial comunicava que a causa de l'increment en els preus del menjar, el nombre de famolencs s'estava apropant als 1.000 milions, quan les últimes dades de la FAO els xifrava en 925. A més 44 milions de persones estan franquejant el llindar de l'extrema pobresa perquè les seves economies familiars febles han estat desestabilitzades pels preus elevats del menjar.

La situació és gravíssima però els preus continuen elevats i en una economia globalitzada, els últims fenòmens climàtics locals-tempestes a l'Àfrica, gelades a Mèxic, sequeres a la Xina, etc .- es converteixen en un mal-de-cap mundial. Però ull, no es tracta d'un problema d'escassetat, i els roncs de 1000 milions d'estómacs buits no són suficients perquè es doni el cop de taula definitiu que posi al seu lloc al mercat i als especuladors. S'han disparat això sí, molts focs d'artifici en forma de bones intencions. En la recent reunió del G-20 per exemple, es parlava d'una major transparència en els mercats, limitació de l'especulació, millor informació sobre els cultius ... en resum, res que no s'hagi sentit abans i res que no hagi quedat en poc més que res, tot i que el 17 de febrer el Parlament Europeu va demanar al G-20 "... que lluitin a escala internacional els abusos i manipulacions dels preus agrícoles, atès que representen un perill potencial per a la seguretat alimentària mundial ..." a part de reclamar "... l'adopció de mesures dirigides a abordar l'excessiva volatilitat de preus ...".

Les propostes a curt termini posades en marxa per aturar la situació estan sent tan injustes com infructuoses, perquè s'ha pretès solucionar el disbarat jugant a la pista i acatar les regles del joc de l'ens distorsionador (mercat) en lloc d'afrontar i frenar la desmesura. En aquesta direcció, per exemple la FAO ha reconegut que des del juliol el seu principal objectiu ha estat "calmar els mercats". Per això l'analgèsic estrella emprat per aquest organisme ha consistit en entabanar a certs països que havien restringit les seves exportacions-de cereals sobretot-perquè les reprenguessin ràpidament i així recuperar el flux de l'oferta per amansir els preus en el mercat internacional.

Cal indicar que aquests països exportadors van tancar les seves fronteres, suposadament per garantir menjar als seus ciutadanies, primer perquè les collites no van ser bones, segon perquè la millor manera de no caure en la crisi de preus internacionals és amb produccions nacionals. Doncs bé, una cosa que com a mínim és normal i fins i tot legítima, ha estat considerat per molts com la principal causa de la crisi de preus dels aliments, perquè sota la lògica del lliure mercat s'estava manipulant l'oferta mundial d'aquesta mercaderia anomenada menjar.

Però mentre a aquestes nacions se'ls pressiona perquè reprenguin les exportacions i no emmagatzemin menjar per les seves poblacions, ningú gosa posar en dubte la barbaritat de milions de tones de blat de moro nord-americà que es destinen a bioetanol (el 14% del blat de moro mundial). I això és així perquè sota l'intocable prisma neoliberal que impera, els aliments no tenen perquè alimentar estómacs, sinó que són mercaderies que inexorablement han de ser cotitzades en el mercat, on els licitadors condicionaran els preus perquè la finalitat última és fer més grans els guanys i si aquests creixen amb els cotxes, doncs que segueixin roncant els estómacs.

Pa per avui i fam per demà.

Des de juliol es pretén "calmar els mercats" i el fracàs ha estat estrepitós. La restauració de les exportacions d'aliments no va apagar el foc que va seguir expandint davant les notícies de collites menors i davant fenòmens meteorològics que afegien inquietud a la situació.

Es van demanar concessions als països exportadors que no aplacar la crisi, i el 26 de gener, a la desesperada, la FAO llançava un informe amb recomanacions perquè es premeren el cinturó en aquest cas les nacions importadores, entre les quals s'hi compten, majoritàriament, les pobres. El paquet de mesures es centrava fonamentalment en un únic punt: que els estats apliquin mesures econòmiques i comercials per reduir el preu dels aliments, com per exemple subvencions directes, préstecs per al finançament de les importacions, incentius fiscals, reducció d'impostos com l'IVA, reducció dels aranzels i impostos a les importacions de menjar, entrades, maquinària agrícola, etc. Algunes d'aquestes recomanacions-més properes a la filosofia del FMI o del Banc Mundial-van ser adoptades durant la crisi de 2008 i alguns països les estan aplicant ja. Guatemala per exemple, a inicis de febrer, va anunciar la importació de blat de moro amb aranzel zero per fer front a l'alça de preus.

Lògicament aquestes mesures debilitaran les arques de les nacions que deixaran d'ingressar impostos o directament subvencionaran aliments amb fons dels pressupostos, cosa que afectarà a mitg i llarg termini el finançament d'altres programes i serveis públics. Per a les nacions que puguin tenir problemes amb els pressupostos i la balança de pagaments, la FAO recomana, llegeixi bé, que recorrin als programes del Banc Mundial i el FMI, o el que és el mateix, que s'endeutin més per sufragar els guanys brutals que el mercat i els seus especuladors estan acumulant amb l'alça de preus.

Com s'observa i com s'ha repetit fins la sacietat en aquest article, ningú li toca un pèl a l'ens distorsionador situat justament entre els països que produeixen i compren menjar, que són als que se'ls demana sacrifici i que s'adaptin als capricis del mercat, fins i tot comprometent els seus comptes. I les classes polítiques d'aquests països, veient les imatges d'Egipte o Líbia, no s'arrisquen a que el menjar sigui inaccessible i estan ballant claqué al so que se'ls indica.

Mentre s'esperen noves dades sobre els preus del menjar, la situació comença a ser summament asfixiant i podria derivar en una crisi pitjor que la del 2008. Per això sobra ja la xerrameca grandiloqüent i calen solucions urgents, reals i efectives, perquè per la humanitat, menjar és verb i no un substantiu pompós i demagògic.

Vicent Boix.
Escriptor, autor del llibre El parc de les hamaques i responsable d'Ecologia Social de Belianís. Article de la sèrie "Crisi Agroalimentària"