Atrocitat Social Corporativa (I)

Al setembre de 2007, Chiquita Brands International, una de les majors multinacionals dedicades a l'exportació de productes del sector de la fruita, va ser condemnada a pagar 25 milions de dòlars per un tribunal federal de Washington.

Pel que sembla la corporació havia finançat les Autodefenses Unides de Colòmbia (grup paramilitar colombià d'extrema dreta), per canviar-així la seva simpatia i protecció en un estat que viu un clima permanent de violència. La pròpia transnacional reconeixia poc després, que des de 1997 i fins a 2004 havia capitalitzat aquest grup irregular amb més d'un milió de dòlars.

Seguint la pauta, en els últims anys la transnacional ha estat demandada quatre vegades al seu propi país per aquest mateix motiu. Han estat més de 600 famílies que van patir l'assassinat d'algun dels seus membres en mans d'aquest grup terrorista, que van encapçalar els processos judicials per exigir a la companyia indemnitzacions que superarien els 11.000 milions de dòlars, encara que segons la mateixa font, alguns d'aquests casos van poder ser descartat pels tribunals nord-americans.

No han estat els únics ja que segons organitzacions de drets humans, famílies de cinc missioners nord-americans liquidats per les FARC, van demandar Chiquita pel mateix motiu davant d'un tribunal de Florida. Contràriament als casos de colombians assassinats per grups d'extrema dreta, el febrer de 2010, sí que va ser acceptat pel jutge aquest cas en què els exterminats eren religiosos nord-americans i els botxins suposats guerrillers, d'esquerra, suposadament també és clar.

A Chiquita se l'assenyala no només per haver finançat econòmicament, sinó també per transportar armes per dotar i subministrar a aquesta banda armada. Al març de 2007, la revista colombiana "Setmana" revelava detalls del diari íntim d'un dels caps de les AUC. En ell, a part de reconèixer el finançament directe per part de la companyia, es desvetllava que els seus vaixells van ser usats per transportar armament destinat als "paras".

Els desemborsaments a les AUC i d'altres grups, van ser efectuats per BANADEX, la seva altra filial al país Sud-americà. Es van localitzar fonamentalment en dues regions on aquesta companyia comprava el banano cultivat industrialment per a l'exportació: Urabá i Santa Marta.

És curiós perquè a 35 km. de Santa Marta hi ha Ciénaga, un municipi que el desembre de 1928 va ser testimoni d'un passatge negre de la història colombiana conegut com "la massacre de les bananeres". Aquell mes, del groc del banano es va passar al vermell de la sang, quan l'exèrcit colombià va massacrar a centenars de treballadors bananers colombians que havien iniciat una vaga indefinida per exigir condicions dignes de treball.

Aquest capítol nefast va trobar l'eternitat gràcies a la magistral ploma de García Márquez. A "Cien años de soledad", l'autor colombià, rememorant la tragèdia, va escriure:

“Una semana después seguía lloviendo. La versión oficial, mil veces repetida y machacada en todo el país por cuanto medio de divulgación encontró el gobierno a su alcance, terminó por imponerse: no hubo muertos, los trabajadores satisfechos habían vuelto con sus familias, y la compañía bananera suspendía actividades mientras pasaba la lluvia. La ley marcial continuaba, en previsión de que fuera necesario aplicar medidas de emergencia para la calamidad pública del aguacero interminable, pero la tropa estaba acuartelada. Durante el día los militares andaban por los torrentes de las calles, con los pantalones enrollados a media pierna, jugando a los naufragios con los niños. En la noche, después del toque de queda, derribaban puertas a culatazos, sacaban a los sospechosos de sus camas y se los llevaban a un viaje sin regreso. Era todavía la búsqueda y el exterminio de los malhechores, asesinos, incendiarios y revoltosos del Decreto Número Cuatro, pero los militares lo negaban a los propios parientes de sus víctimas, que desbordaban la oficina de los comandantes en busca de noticias. "Seguro que fue un sueño -insistían los oficiales-. En Macondo no ha pasado nada, ni está pasando ni pasará nunca. Este es un pueblo feliz."

En aquells anys, la terra on creixien els bananers i on milers de camperols eren explotats pertanyia a la United Fruit Company, la mítica bananera que durant dècades va configurar Centreamèrica al seu gust, orquestrant cops d'estat, campanyes de desestabilització i col · locant polítics còmplices per aconseguir els seus fins comercials que aspiraven al monopoli total del comerç, no només del banano sinó de qualsevol cultiu i producte. Sens dubte va ser l'empresa que va explorar amb més vigor i persistència els insondables camins del "republicanisme bananer".

La United va ser immortalitzada com "Mamita Yunai" per l'escriptor de Costa Rica Carlos Luis Fallas. I apart d'aquest i García Márquez, altres novel.listes van plasmar en el paper els peculiars mètodes d'enriquiment, subordinació i control de la gran bananera. A destacar entre molts al Premi Nobel, Miguel Angel Asturias, amb la "trilogia bananera", a Costa Rica Joaquín Gutiérrez amb "Puerto Limón" i "Murámonos Federico", l'hondureny Ramón Amaya i la seva obra "Prisión verde", el nicaragüenc Emilio Quintana amb "Bananos" i finalment el mateix Neruda, que en el seu "Canto general" va dedicar un poema al "trust dels plàtans".

I el que és realment curiós de tot això, un cop recorreguts alguns petits racons grocs de la literatura i la història a Amèrica Llatina, és que amb el pas dels anys, la United -O la "Mamita Yunai", com preferiu- va canviar de nom i va passar a ser -repiquin els clarins i timbals- Chiquita Brands.

Com es visualitza clarament, l'únic que es va alterar va ser el nom. Els mètodes violents segueixen sent els mateixos. Les seves pràctiques agrícoles agredeixen el medi ambient, devasten el territori i focalitzen la riquesa. Amb aquest model productiu d'aliments passen gana els pobles destinats a conrear postres exòtics, mentre les multinacionals segueixen imposant la seva agenda sí o sí. Abans ho feien amb cops d'estat i les bales dels exèrcits nacionals, i ara amb l'ajuda de grups armats irregulars.

La setmana que ve: Dole Food i Shell.

Vicent Boix
Redactor en Cap d'Ecología Social i
autor del llibre "El Parque de las hamacas"