La rebel.lió del mestre orxater

Segons compta la mitologia, en el segle XIII i en plena reconquesta per terres valencianes, una jove es va acostar al rei Jaume I i li va donar a provar una exquisida beguda blanca. El monarca, sorprès pel seu sabor, li va preguntar a la noia: “Què és això?”. La joveneta, atònita, va respondre amb fermesa: “És llet de xufa”, per a que el noble sentenciara: “Aixó no és llet, això és or, xata”.

D'aquesta forma tan peculiar com fantàstica, amb aquell “…or, xata”, va quedar batejada una de les begudes més populars i refrescants de l'estiu. Cal dir que la esmentada xica no va eixir a rebre a la seua majestat amb eixe simulacre d'orxata, que està embotellada i per a més conya i burla es denomina “Maestro Horchatero”. Si així haguera estat, ni or per a la beguda, ni bonica per a la jove atrevida. Seguiríem bevent llet de xufla.

El preparat artesanal de la bona orxata tradicional comença la nit anterior a la seua elaboració, ja que les xufles requereixen estar en remull durant unes quantes hores. Ja en el matí es lleva l'aigua. S'afegeix de nova addicionant una menuda concentració d'hipoclorit sòdic per a l'adequada desinfecció. En mitja hora es renta bé la xufla eliminant el químic i les impureses. Es mol en un molí, s'escorre i es barreja sucre. Es refreda a una temperatura d'entre -1 a -4 graus centígrads i tenim llista aqueixa orxata, que en condicions normals, pot mantenir les seues propietats i sabor durant uns pocs dies. Alguns mestres orxaters (els de debò i no l'avi d'Heidi que ha fitxat Chufi per a la seua publicitat televisiva) afegeixen xocolata o canyella o llimó o altres additius naturals per a especular amb sabors i aromes.

D'ací ix el líquid que va seduir a Jaume I. El que elaboren des de fa segles els mestres orxaters de veritat. És pura coincidència qualsevol semblança amb algunes llets de xufles que romanen a temperatura ambient en prestatges de supermercats, amb dates de caducitat que es perllonguen per diversos mesos. En tot cas, caldria preguntar-li als químics i científics d'aquestes empreses, i no al pobre mestre orxater de la televisió, abans avi d'Heidi.

És ben cert que des de fa molts anys es comercialitzen i consumim aliments adulterats i prefabricats que van perdre qualsevol escletxa de naturalitat. Això ningú ho pot negar. Ara bé, el que pretén raonar aquest article gens té a veure amb aquest procés que cada vegada més gent comença a revertir, sinó més aviat, amb la informació -desinformació- que se li proporciona al consumidor.

Cabria preguntar-se primerament on està el límit davant el qual, un aliment allunyat de les seues propietats naturals i tradicionals, pot seguir cridant-se igual que els seus ancestres. És correcte que es denomine orxata a seques, a una llet de xufla capaç d'aguantar la temperatura ambient durant 5 mesos i que tot just deixa pose? Altra cosa seria si existira la decència i l'ètica en les agències publicitàries, en les transnacionals i en els mitjans, i a aquest producte se li posara algun cognom, per exemple, “Orxata embotellada” o “Orxata amb conservants”. La gent podria distingir i rebre informació real.

No obstant això, desgraciadament, la tendència és precisament la contrària. Entabanar a la clientela amb publicitat enganyosa. Ja no només s'amaga el caràcter artificial i industrial de certes llets de xufla que són barrejades amb productes químics per a que aguanten estoicament en els supermercats, sinó que una s'atreveix a qualificar a la seua llet de xufla com “Maestro Horchatero”. Tot perquè duu un percentatge més elevat de xufles i perquè han contractat a l'avi d'Heidi per així donar-li un toc rural, romàntic i tradicional al seu producte. I segons ells –mireu quina expressió- també perquè té una “extracció artesana” (:o).

Lamentablement i encara que semble mentida, hi ha gent que ho creu. Aquestes orgies orxatotelevisives calen en molts consumidors. Els grans perdedors, òbviament, són els mestres orxaters de tota la vida. Els milers d'artesans que cada dia treballen dur perquè aquest producte seguisca enamorant a Jaume I.

Sobre aquests assumptes, l'estiu ha estat molt prolífic. Algunes agències publicitàries, mitjans de comunicació i grans transnacionals han eixit de l'armari. La crisi estreny i cal vendre a qualsevol preu. A part de l'esmentada llet de xufla, l'empresa Pascual va tenir la poca vergonya de promocionar un suc de taronja que brollava del propi arbre. Mare meva, açò si és un insult a la intel•ligència, al bon gust i al “fundamento” que tant comenta Karlos Arguiñano.

És groller comparar unes taronges espremudes amb aqueixos simulacres de sucs embotellats. Però ho és més si es té en compte que alguna que altra marca utilitza les taronges de pitjor qualitat, que en alguns casos, romanen amuntonades durant setmanes a temperatura ambient, perdent així les seues propietats, sabor natural i arribant algunes a podrir-se. Tota una aberració informativa i propagandística, que perjudica clarament a centenars de milers de menuts agricultors, que són els únics capaços de produir unes taronges, que una vegada espremudes a casa, proporcionen uns sabors i propietats irrepetibles.

Com es veu, tot val en el món de la publicitat. Qui paga a un mitjà té llicència i permís per a confondre a milions de persones. No hi ha cap control per part de l'estat ni dels propis mitjos. Repsol, Endesa i Iberdrola són les empreses més ecològiques. Danone redueix la fam en el món. Chufi fabrica orxata artesanal. La Coca Cola no té conservants i és aconsellable durant els viatges llargs per carretera. Conduir un Audi o un Mercedes és el major plaer del món. El suc de Pascual és idèntic al d'un grapat de taronges recol•lectades. Les empreses de telefonia ens regalen les cridades. Carrefour ven el duro a sis pessetes. Media Mark ens diu ximples si no comprem en els seus centres. I els bancs, en el fons, són ONG’s.

La informació i la veracitat fa temps que es prostitueixen en els mitjans. Trasllade al plànol informatiu aquest fet i descobrirà la famosa llibertat d'expressió de la qual presumeixen els mitjans en les societats liberals. Pagues, doncs t'expresses.

Vicent Boix
Aprenent de mestre orxater, ex obrer citrícola i autor del llibre "El parque de las hamacas"