Krugman y Dyer

(Publicat a El Punt Avui el 03/12/13)
Paul Krugman és un Premi Nobel d’Economia, que fa de professor a la Princeton University i és articulista, entre d’altres, del New York Times. Gwynne Dyer és un consultor especialista en l’anàlisi de tensions geopolítiques i les conflagracions bèl·liques que d’elles se’n poden derivar i, com a tal, ha donat classes a l’acadèmia militar britànica de Sandhurst.
 
No es agosarat afirmar que la primavera àrab és un dels esdeveniments polítics mundials més rellevants dels darrers anys, com continua demostrant encara avui la presència als diaris de la situació a Síria, Egipte, Líbia i, amb menor intensitat, el Iemen. Doncs bé, al seu article “Sequeres, Inundacions i Aliments” del 06-02-11 al New York Times, Krugman postulava que la primavera àrab era conseqüència de l’escalfament global.
 
Els punts bàsics de la tesi de Krugman eren: 1.- La pujada de preus dels aliments bàsics (blat, blat de moro, sucre, oli, ...) va ser un factor clau en la iniciació de les revoltes de la primavera àrab, atès que els habitants dels països pobres gasten una gran part del seu pressupost en alimentació. 2.- El factor determinant rere aquestes pujades de preu, varen ser alguns esdeveniments meteorològics que varen alterar greument la producció d’aliments car, fins a l’arribada d’aquests esdeveniments, el preu dels aliments havia pujat menys que el d’altres productes de gran consum mundial, com a conseqüència del creixement econòmic mundial. 3.- Com que aquesta mena d’esdeveniments meteorològics és el que ens cal esperar com a conseqüència de l’escalfament global, aquestes pujades de preu podrien ser només el primer tast de les pertorbacions econòmiques i polítiques que experimentarem a un mon més càlid. 4.- Atesa la nostra incapacitat de limitar les emissions de CO2, només podem esperar veure’n moltes més de més greus.
 
Com a exemples concrets, esmentava el cas del blat, la major part de la caiguda de la producció del qual venia de Rússia, degut a la sequera i onada de calor rècord que s’hi va experimentar; la sequera de Brasil, les temperatures rècord a una cinquena part de la superfície terrestre del planeta, i les inundacions bíbliques experimentades a Australia. Sempre serà debatible si la tesi de Krugman és certa o no però, com a mínim, venint de qui ve, potser podria merèixer la nostra reflexió.
 
Dyer, a “Guerres Climàtiques”, recentment publicada en català per Ed. Librooks, i la publicació del qual, per a total transparència, jo he recolzat pel gran interès que crec que té, ens dona una mostra de possibles escenaris futurs de tensió geopolítica causats per l’escalfament global (redistribució de recursos hidràulics; disminució de les collites; sequeres; pujada del nivell del mar; etc...). Com en qualsevol altre exercici de planificació, els escenaris possibles es construeixen a base d’extrapolar tendències ja existents actualment, i així, els escenaris concrets triats per Dyer per a il·lustrar el ventall de possibles situacions de tensió, van des de lleugeres alteracions del mon actual fins a excursions prolongades cap al futur. Anecdòticament, el llibre també explica com els planificadors i estrategs nord-americans varen ser instruïts a ignorar deliberadament l’escalfament global durant els anys de l’administració Bush, per tal com era part de la doctrina oficial, que l’escalfament global “no existia”.
 
En el context de l’anàlisi de les tensions geopolítiques doncs, Dyer ens mostra com l’escalfament global en serà un (el?) agent principal en el futur i, també en aquest context, Krugman ens assevera que el futur és ahir.