Indeturable

(Publicat a El Punt Avui el 24/09/13) Els informes científics de les conseqüències de l’escalfament global i de la seva inevitabilitat si no canvia res, són innumerables. I, tot i això, la praxi internacional desemboca en acords com els de les Nacions Unides a Durban: no fer res de moment, i només acordar que al 2020 potser hi haurà un acord vinculant. I no cal ser brillant per a entendre que, arribats al 2020, el més probable és que s’hagi trobat qualsevol altra excusa per a continuar amb la inacció. En poques paraules, quan s’hauria d’estar fent moltíssim, i molt de pressa, no s’està fent res, de res, de res, de res... El premi Nobel de Química, Paul Crutzen, ho va resumir dient que “L’esperança de que la coordinació internacional rebaixi les emissions fins a nivells segurs, actualment no és més que un desig pietós”.
 
Per a ser justos, la UE té un mèrit relatiu a liderar la resposta a aquest problema, i a Durban es va comprometre unilateralment a reduir les emissions de CO2 en un 20% a l’any 2020. El problema és que davant de la magnitud dels canvis necessaris, això és absolutament insuficient i, cas de voler realment estar a l’alçada del repte, la UE hauria d’adoptar mesures molt més radicals de forma unilateral, i arrossegar al mon per l’exemple i la vergonya dels que no fessin res.
 
Sobre perquè els polítics del mon occidental amaguen el cap a la sorra, les respostes van des dels que han estat patrocinats pels lobbys energètics precisament per a frenar i avortar qualsevol iniciativa, fins als que entenen el problema, però no troben cap suport per a dur a terme cap iniciativa rellevant, passant pels que són simplement analfabets i pels que ignoren el tema, voluntària o involuntàriament. En el seu descàrrec és pot dir que és, de molt llarg, el pitjor repte que ha experimentat mai l’espècie humana.
 
A “Perquè no ens posem d’acord sobre el canvi climàtic” (“Why we disagree about climate change?”. Ed. Cambridge. 2009) Hulme analitza i resumeix tot el ventall de reaccions respecte a l’escalfament global que tots veiem quotidianament.  I ens explica que la disciplina de la planificació defineix com a problemes aclaparadors (wicked) aquells problemes polítics per als quals no hi ha solucions racionals i òptimes.  Els problemes aclaparadors són únics, no tenen una formulació definitiva, i es poden considerar com a símptomes d’altres problemes. Les solucions a aquests problemes són esmunyedisses per les complexes interdependències en els sistemes afectats, i la solució a un dels seus aspectes sovint en revela, o crea, d’altres. Hulme proposa que l’escalfament global és un problema aclaparador, i costa no estar-hi d’acord.
 
També ens explica que aquests problemes, a la pràctica, mai tenen solucions globals, sinó només solucions maldestres (clumsy), terme creat per a reptar el concepte de que, davant múltiples i contradictòries solucions a les manifestacions d’un problema, se n’hagi de triar només una de definitiva i rebutjar totes les altres. La “maldestresa” permet que diverses d’aquestes solucions contradictòries es puguin implementar alhora. I, realment, aquesta és l’única mena de solució que realment estem veient que s’està, i s’estarà, implementant contra l’escalfament global. Aquestes solucions tenen totes les virtuts del mon, són beneïdes per l’exemple i encoratjament que suposen, i cal de totes totes que es segueixin duent a terme, però no solucionaran en absolut l’escalfament global.
 
Així doncs, a falta de que ocorri un canvi radical, que ara mateix no s’albira a l’horitzó, estem avisats: l’escalfament global, amb totes les seves llargament anunciades conseqüències, és indeturable.