Revolució o anècdota?

(Publicat a El Punt Avui el 07/05/13)

Al l’article “Terra de Revolucions” (02-Abr-13), explicàvem com “Revolutions that made the Earth” (Ed. Oxford, 2011; Lenton i Watson) ens descrivia com el planeta havia evolucionat a través d’autèntiques revolucions planetaries, cadascuna alterant dràsticament el planeta i servint com a indispensable punt de partida de la següent.
 
El llibre dedica el seu capítol final a analitzar quins són els futurs realment possibles a partir d’aqui per al planeta i la raça humana, i defensa que, davant de l’impacte actual que l’home està tenint en el planeta, hi ha tres futurs possibles. D’una banda, hi ha les opcions clàssiques de catastrofe ecològica, cas de continuar com fins ara, i la de, si fos realment possible, moderar el nostre impacte sobre el planeta fins a límits sostenibles, a base de canvis reals en les nostres formes de vida actuals. Però també postula que hi ha una tercera opció molt més atractiva sobre el paper: la d’agafar el timó i fer evolucionar el nostre impacte actual de forma que assoleixi els ingredients d’una revolució planetaria exitosa, a semblança de les que ja ho han sigut. Això garantiria a la raça humana un futur possible d’alta disponibilitat energètica i de durada indeterminada. Basicament, això vol dir basar el nostre futur en energies no exhauribles (incloent les nuclears), de manera que es pugui mantenir un alt nivell d’energia per a un període indeterminat, i millorar moltíssim el reciclat de materials.
 
En essència doncs, aquesta tercera via és una proposta de solució tecnològica mitjançant geoenginyeria (la modificació deliberada del funcionament del nostre planeta). Però és de justicia reconeixer que, a diferència de totes les altres propostes de solució per geoenginyeria, aquesta presenta una diferència capital: que està feta des del coneixement profund i del respecte per part dels científics que, molt probablement, millor comprenen de quina forma tant complexa realment funciona el nostre planeta. Seria, per tant, una sortida teoricament possible i plausible. Ells argumenten, i és difícil de rebatre, que, per se, no hi ha cap aspecte moralment pervers en desitjar un futur amb alta disponibilitat d’energia i que totes les revolucions anteriors del planeta, han sigut tant o més disruptives per a les formes de vida preexistents.
 
Malauradament, i a contracor, a pesar de reconeixer l’autoritat dels que formulen la proposta, jo crec que és inviable a la pràctica per dues raons. La primera és que, a pesar de que els autors comprenen el marc general de funcionament del nostre planeta, avui en dia encara desconeixem la pràctica majoria dels detalls de com funcionen tots els seus mecanismes, ço que fa que pensar en manipular-lo amb garanties sigui impossible. Caldria l’esforç combinat de una gran part de tots els científics del nostre planeta durant moltissims anys, per assolir la comprensió necessaria. I això esdevé encara més complicat pel fet de que hi ha fraccions notables de la comunitat científica que endara disputen la validesa de la visió del nostre planeta com un sistema integrat. La segona, i d’encara més calat, és que un cop tinguessim la saviesa de la comprensió del com funciona el planeta, amb suficient seguretat com per a pensar que ho podem modificar amb garanties de quin serà el resultat, llavors caldria que tots els països del mon es posessin d’acord en executar les modificacions de manera coordinada i per al benefici global de tota la humanitat, i l’historia del comportament de les nacions, és aquí una font de desesperació profunda. En resum, si bé en teoria la seva proposta pogués ser viable, les insuperables dificultats d’execució la fan inviable en la pràctica.