Incontestable

(Publicat a "El Punt Avui" el 04/10/12)

El passat 19 de setembre es va comunicar una notícia que, pel que sé, a l’estat espanyol, només va ser coberta pel diari ABC. Aquest dia, el NSIDC (National Snow and Ice Data Center), la institució estadounidenca encarregada de fer el seguiment de l’estat del gel de l’Àrtic, va publicar que al final de la temporada de desgel, la superfície gelada havia arribat al seu valor mínim des que aquesta es controla per satèl·lit. El valor de referència es calcula com el promig de superfície gelada al pic del desgel entre els anys 1979 i 2000. L’anterior mínim (4.2 milions de Km2) es va produir el 2007, quan varem arribar a un 40% menys d’aquest valor de referència. Ara gairebé arribarem a un 50% per sota (a 3.4 milions de Km2).
 
Obviament, es possible que l’any que ve l’Àrtic no es desgeli tant com aquest, tal i com el 2008 va tenir més gel que el 2007. Però això no és cap motiu de celebració, perquè només forma part de la variabilitat natural d’aquests procesos, i no altera dos fets molt més importants. El primer, que la caiguda real observada des del 1980 és d’un 9% cada dècada. I el segon, el de que, consistentment també des del 1980, tal i com explica Julienne Stroeve a l’article “Arctic sea ice decline”, practicament totes les mesures reals d’aquest mínim de gel anual, han estat fora, i per sota, de la banda de prediccions efectuades pels millors models climàtics emprats per l’IPCC, el panel d’experts de l’ONU que fa un informe global sobre el canvi climàtic cada 6-7 anys, a l’any 2007 (el proper informe és per al 2014).
 
Els científics fa temps que prediuen que els primers i més pronunciats impactes de l’escalfament global es veuran als pols. No obstant, segons va admetre Mark Serreze, el director de l’NSIDC, “pocs de nosaltres estavem preparats per la rapidesa amb la que els canvis estan ocorrent”.  Degut a aquest paper d’avançada dels pols en experimentar l’escalfament, molt sovint s’ha parlat de l’Àrtic com l’equivalent climàtic de l’arquetípic “canari a la mina de carbó”, aquell que portaven antigament els miners per a que, amb la seva mort en esdevenir l’aire de la mina gradualment irrespirable per a ell, els miners poguessin tenir temps suficient com per a sortir-ne abans de que esdevingués mortal també per a ells. I així en Jay Zwally, científic de la NASA especialitzat en glaciologia,  va dir ja al 2007 que “En el sentit d’aquesta comparança, podem dir que el canari ja és mort. Ens cal començar a sortir de la mina”.
 
Com a conseqüencia de tot això, al darrer informe de l’IPCC es pensava que l´Àrtic podria esdevenir practicament lliure de gel a la segona meitat d’aquest segle. Ara mateix, amb les velocitats de reducció dels mínims que s’estan observant, alguns pensen que s’hi podria arribar tant aviat com al 2030. I quan això passi, que representarà? D’una banda, que ens trobarem en una situació en la que el planeta no s’havia trobat des de l’època interglacial de Riss-Würm, ara fa uns 125,000 anys. A pesar de que no tindrà cap impacte sobre el nivell del mar, car tot aquest gel actualment hi flota a sobre, tenint en compte que la nostra espècie fa només un 60,000 anys que va començar una trajectoria distingida de la de tots els altres hominids, ja es veu que es tracta d’un territori totalment desconegut.
 
No hi ha cap dubte de que els interessats a crear confusió, podran seguir discutint moltes coses, però el que no podran discutir, davant d’aquesta evidència incontestable, és que el planeta s’està escalfant. I molt més depressa dels que pronosticaven tots els models.