L'armistici mes radical

(Publicat a "El Punt Avui" el 22/05/12)

El passat 22-11-11 va morir Lynn Margulis, que va tenir el privilegi de poder fer dues aportacions capitals al món de la ciència. Una d’elles va ser com a col·laboradora principal de James Lovelock en el desenvolupament de la Teoria de Gaia, que he cobert en altres articles. La segona va ser el desenvolupament del concepte de la simbiogènesi.
 
La teòria clàssica de l’evolució diu que els essers vius transmeten constantment petites mutacions als seus descendents, que els fan lleugerament diferents entre si. Les pressions de l’entorn natural i la competició fan que algunes de les mutacions siguin més exitoses que les altres i que els seus portadors tinguin més exit que els que no les tenen. Això fa que s’imposin, que passin a formar part del codi genètic estandar de l’especie, i a l’extinció dels que no les tenen. La simbiogènesi ve a complementar, augmentar i sofisticar la teoria clàssica.
 
Margulis va arribar a la conclusió de que alguns components de les cel.lules d’animals i plantes, i també de les nostres, són en realitat antigues bacteries parasites que abans tenien existència autonoma, que varen abandonar els privilegis de la vida autonoma pels serveis i protecció que obtenien a dins de les nostres cel·lules. Per contra, les nostres cel·lules varen obtenir components capaços de fer aportacions a voltes revolucionaries per a la supervivència i proliferació, com poden ser els cloropasts a les plantes, que són els que permeten transformar i aprofitar l’energia del sol, o les mitocondries en els animals, que són les que generen l’energia que la resta de la cel·lula consumeix. És fàcil copsar que les possibilitats de millora ofertes per aquesta gènesi simbiòtica (o simbiogènesi) són imbatibles, car permeten salts evolutius altrament inasolibles, incorporant extraordinaries millores i avantatges d’un sol cop.
 
Només cal mirar al voltant nostre per a constatar l’exit espaterrant d’aquestes combinacions: el planeta està avui dominat per especies multicel·lulars que són, en essència, antics enemics ara esdevinguts socis literalment inseparables, car la separació representaria la mort fulminant d’uns i altres. Com dirien els cínics, aquest maridatge cel·lular gaudeix de la superior durabilitat associada als matrimonis de conveniència, en els quals les raons de la unió no s’afebleixen amb el temps.
 
Aquestes aportacion de Margulis, han sigut després confirmats abastament per estudis i recerca posterior fins que ha esdevingut part del corpus canònic de com funciona el nostre planeta. Però aixó no sempre ha sigut així, i Margulis i les seves teories primer varen haver de passar pel pedregar del les tres fases de la Llei de les Idees Revolucionaries d’Arthur Clarke. Segons Clarke, tant se val que sigui en ciència, política, art o qualsevol altre àmbit, qualsevol idea revolucionaria passa per tres fases: “1.- És completament impossible, no em feu perdre el temps; 2.- És possible, però no paga la pena de perdre-hi el temps; 3.- Jo sempre vaig dir que era una bona idea”. I així Margulis haver de suportar tota mena d’escarni, befa i rebuig mentre ella persistia i anava aportant noves dades i argumentació, fins que la validesa de les seves propostes va caure pel seu propi pes.
 
La moral d’aquesta historia, és que la humanitat ha anat progressant mercès a multitud de veritables herois, en el cas de Margulis a l’àmbit de la ciència, que amb el seu esperit insubornable han persistit en les seves conviccions i no han defallit a pesar de tots els obstacles i vexacions que els representants del que llavors era l’status quo els hi ha inflingit. Ells són el veritable motor de la raça humana.