Mercaders de confusió

(Publicat a "El Punt" el 09/12/10)
 
El 2009 Gallup va preguntar als americans si creien que s’estava informant adequadament dels riscs de l’escalfament global, o si estaven siguent exagerats, i un 41% va contestar que creia que s’estava exagerant. Però això ocorria dos anys després que l’IPCC, el grup d’experts que col·laboren sota el guiatge de les Nacions Unides i que aplega els millors científics ambientals del mon, establís categòricament que l’escalfament és real i és capaç de canviar per sempre el planeta. O, com molt més lapidàriament em va dir un dels catedràtics líder en aquest camp al nostre país: “Avui només poden qüestionar l’escalfament global els analfabets”. Quin és doncs l’origen d’aquesta “esquizofrènia”?
 
Aquest és precisament el tema de Climate Cover-Up, de James Hoggan. Ell és un professional de les relacions públiques que un bon dia es va adonar de que hi ha una campanya constant, global i molt ben organitzada, per a negar o generar confusió sobre l’escalfament global, a fi de diferir el màxim possible qualsevol acció de la societat per a combatre’l . Llavors va decidir que la seva contribució seria escriure aquest llibre, a on s’exposa la multitud de tàctiques emprades, i crear la plana web www.DeSmogBlog.com, a on s’exposen tots els components d’aquesta campanya de manipulació tan aviat com es coneixen.
 
Què qui hi ha al darrera? Doncs tots aquells que tenen quelcom a perdre amb els canvis que ens caldrien: empreses de carbó, del petroli, generadores d’electricitat, etc... Entre d’altres, el llibre esmenta com del 1998 al 2003, la industria del petroli es va gastar 420 M$ als EEUU en activitats de lobby i ExxonMobil sola se’n va gastar 60. Estem parlant doncs de quantitats de diners importants que realment poden comprar coses i contractar molta gent molt professional i capaç. 
 
Un exemple: la “neteja” del carbó. Darrerament es parla amb gran entusiasme del “carbó net”, cosa que suposadament s’aconseguiria a través d’una tecnologia que capturaria el CO2 de les emissions de la crema de carbó abans de que sortissin de les xemeneies de les plantes. L’idea és atractiva, però a banda de què fer amb les muntanyes literals de CO2 que caldria emmagatzemar a un lloc o l’altre, aquesta tecnologia avui no existeix, i es troba, com a mínim, a 25 anys de que pugui ser utilitzada. En altres paraules, a dia d’avui, només serveix per a guanyar temps, i crear la ficció de que es farà quelcom, mentre no es fa res.
 
Amb 40 d’aquests milions de lobbying es va contractar un grup de relacions públiques , i es va engegar una campanya coincident amb les eleccions que va guanyar l’Obama (amb equips de propaganda presents a tots els mítings de tots els candidats repartint prospectes, gorres i samarretes amb la inscripció carbó net; amb campanyes d’emails als candidats demanant-els-hi suport al carbó net; etc...). El resultat va ser que tots els actes de campanya estaven plens de gent adornada amb alguna de les indumentàries de carbó net, que, subseqüentment, sortien a la cobertura que els medis feien dels esdeveniments, i que tots els candidats, inclòs Obama, varen acabant incorporant el carbó net al seu programa.
 
El 2007, quan es preguntava als americans si recolzaven o rebutjaven l’ús de carbó per a generar electricitat, un 46% ho recolzava i un 50% ho rebutjava. A finals del 2008 els percentatges havien canviat a 72/22: més de la meitat dels que s’hi oposaven havia canviat de parer. Això suposa haver canviat completament les regles del joc i haver assegurat la “llicència” social per a seguir cremant carbó per molts anys. Quin no serà el valor econòmic d’aquest guany per als patrocinadors?
 
La campanya doncs, dona excel·lents rèdits, i només cal preveure que s’intensificarà conforme les noves dades sobre l’escalfament vagin empitjorant. L’única protecció possible és la vigilància més crítica que puguem exercir quan ens posin al davant informacions referents al canvi climàtic: és crucial que sapiguem evitar els paranys dels mercaders de la confusió.