Consensos passats per aigua

(Publicat a "El Punt" el 21/09/09)
 
Una posició de consens té una enorme potència: si tots s’han posat d’acord, deu ser que és veritat. Per això es persegueixen, i es fan concessions per tal d’arribar-hi. Per la seva naturalesa, el consens serà la destil·lació de tot l’espectre d’opinions i posicionaments, que aniran des dels més propers a l’status quo, i per tant podrien ser considerats els més conservadors, moderats o porucs, fins als més agosarats, visionaris, radicals o esbojarrats.
 
Ara bé, com molt bé sap qualsevol que hagi provat mai d’assolir un consens en el tema que sigui, aquests tenen una pega principal, que constitueix una part essencial de les seves dinàmiques: per tal d’assolir-lo, les postures més allunyades de l’status quo, han d’aigualir molt i molt els seus enunciats, mentre que les més properes a l’status quo s’allunyen molt poc del seu posicionament inicial. Els segons, ja tenen la sensació de que han fet un gran esforç, perquè han sortit mínimament de la seva zona de confort, mentre que els primers acaben renunciant a pràcticament tot, per tal d’assolir la força del consens. Això en casos serà bo, perquè evitarà moviments arrauxats i, en altres, serà fatal perquè ens pot privar de prendre consciència de la imperiositat d’actuar de manera fulminant i contundent.
 
L’IPCC, organisme de l’ONU que sintetitza la posició de la comunitat científica sobre el canvi climàtic, treballa precisament per consens i, per tant, es veu sotmès a aquestes dinàmiques. Podria ser que, tot i que les seves prediccions ens semblin molt negres, siguin encara una versió (molt) edulcorada de la realitat?
 
Això és precisament el que ens revela el Sr Lovelock al seu darrer llibre (The Vanishing Face of Gaia). En ell, el Sr. Lovelock esmenta els resultats publicats a Science (2007) per un equip de científics liderats pel Sr. Rahmstorf, que es dedicaren a comparar la realitat ocorreguda del 2001 al 2007 amb el pronòstic previ del IPCC el 2001: totes les prediccions sobre canvi climàtic inspeccionades s’han trobat finalment a l’extrem superior de les pronosticades per l’IPCC, o per sobre d’aquest. Això inclou dues prediccions tant importants com la de l’augment del nivell del mar i la de la reducció del gel a l’oceà Àrtic.
 
De forma complementaria, tenim confirmació directa dels edulcoraments soferts per la formulació de les posicions científiques de l’IPCC, al llibre del Sr. Schneider (The patient from hell) a on descriu la seva experiència personal i directa de com varen haver d’aigualir el posicionament científic inicial per a l’informe del 2001 de l’IPCC, fins que va ser del gust dels representants dels països productors d’hidrocarburs.
 
Es evident que, sobre una tendència de fons, que es la que es prova de pronosticar, el clima experimenta multitud d’oscil·lacions superposades que compliquen la interpretació. Alhora, també és clar que els models del clima planetari són només aproximacions a la realitat que encara necessiten millorar molt. Per exemple, encara a dia d’avui, incomprensiblement, els models de canvi climàtic no contemplen que, a mida que el planeta s’escalfi, hi haurà aportacions suplementàries de CO2 a l’atmosfera fruit del desglaç, a les zones més septentrionals del planeta, del permafrost, zones de terreny permanentment glaçades que, entre d’altres, retenen metà congelat i no permeten l’entrada d’aquest potent gas hivernacle a l’atmosfera. L’escalfament reforça aquestes emissions, les quals incrementen encara més l’escalfament. Un i les altres es reforcen mútuament en una espiral sempre creixent. Son omissions com aquesta les que treuen validesa al resultat dels models.
 
Així, si ara haguéssim d’extreure alguna conclusió de les evidències presentades pel Sr. Lovelock, aquestes ens durien a concloure que les prediccions de l’IPCC són en realitat edulcorades, i que la realitat serà pitjor que les seves prediccions més pessimistes.
 
Però es que en aquest tema NO ens podem equivocar: no tenim cap altre planeta a on anar-nos-en si espatllem aquest. Per tant, la prudència més elemental en aquest, el més essencial dels temes, ens obligaria a mirar de seguir ben bé aquelles pautes de comportament, d’entre les analitzades per l’IPCC,  que ens donguin la més gran seguretat possible pel que fa a emissions futures que ens podem permetre, fins que la qualitat i fiabilitat dels models de predicció estigui ben contrastada i comprovada, únic moment en el qual ens podem permetre ser més agosarats en els riscos que assumim. Fer-ho abans, es d’una irresponsabilitat suïcida. Estem avisats.