I tu, que faràs avui?

(Publicat a "El Punt" el 18/04/09)
 
Estàs entristit i descontent amb la vida que portes. Darrerament, dorms malament. Obres els ulls, inspires fort, comences el dia i el comptador de favors comença a moure’s. L’oxigen que t’ha emplenat els pulmons hi és en concentracions màgiques: suficientment baixes per a no provocar deflagracions que cremessin de cop tots els boscos del món, i suficientment elevades per a permetre tots els teus muscles contraure’s i relaxar-se amb la ràpida aportació d’energia que els cal. Menys oxigen, i no podries ni llegir aquestes línies ni, de fet, haguessis depassat mai el llindar de la consciència. Decideixes que et cal un volt vora el mar. Per tu sempre té un no se què com de tornar a casa. Et reconforta i et calma, tant canviant i no obstant etern. A prop seu trobes el fil tènue que t’uneix a tots els que abans han solcat les seves aigües i de tots els quals ets hereu. Aniràs al teu racó preferit. Quina sort que encara no hi hagi pràcticament cap casa. Ara comencen a moure’s les centenes.
 
Creues la pineda que t’hi porta. Totes les fulles treballen sense parar convertint CO2 en oxigen, afanyant-se a incrementar l’oxigen a l’atmosfera. A dins hi trobes la frescor humida que sempre, amb dits lleugers, et comença a treure de les espatlles les pesantors i preocupacions i et prepara ritualment per a que obris les finestres de l’ànima. I és que, inadvertidament per a tu, a les fulles de les plantes hi passa quelcom més: també s’afanyen a produir i emetre VOCs (Components Orgànics Volàtils), que serveixen per a nuclear el vapor d’aigua en gotetes. Silenciosament, infatigablement, fan mans i mànigues per tal de que l’aigua que tot just s’ha evaporat de les seves fulles pugui tornar al sòl en forma de pluja lo més aviat possible, i miren de fer-se el seu propi clima i forjar-se el destí per tots els mitjans possibles. Es migdia, i ara ja corren les desenes de milers del comptador.
 
Has fet només les primeres passes vora el mar i, com de costum, comences a posar les coses en perspectiva. Alguns problemes ara semblen fins i tot ridículs. A dins del mar, unes algues microscòpiques, els cocolitofors, construeixen els seus esquelets amb carbonats càlcics en quantitats ingents i, en fer-ho retiren CO2 de la circulació i refreden el planeta. Amb la seva davallada al fons del mar quan es moren, retiren aquest CO2 definitivament. Una riuada d’enterraments víkings que ens donen un planeta viu a tota la resta. El comptador va tant de pressa que no es poden llegir ni les desenes.
 
Mar enllà, al mig dels oceans, milers d’algues estan morint i, en descomposar-se, alliberen sulfur de dimetil, que inevitablement associem amb l’olor del mar i dels peixos, que passa a l’aire tot seguit. Els vents el portaran a terra. Una terra que es deficitària en sofre i que, si no fos pel sulfur de dimetil, no podria sostenir la vida. Pel camí, el sulfur de dimetil et proporciona un altre benefici: el de nuclear el vapor d’aigua a l’atmosfera en les minúscules gotetes que constitueixen els núvols, que amb la seva acció reflectant cap a l’exterior, tant indispensablement contribueixen a refredar el planeta. Sembla que el comptador no ha de poder aguantar una velocitat tal.
 
De cop, com un llamp, s’esquinça el vel i ja no pots tornar enrere. Et veus vivint i aprofitant-te de la feina incessant, infatigable i mai agraïda de bilions d’essers: plantes, algues, cocolitofors,, i tots els altres essers que, amb les seves minúscules contribucions, mantenen i preserven les condicions d’habitabilitat del planeta i reciclen constantment carboni, oxigen, nitrogen, sofre, fòsfor, iode, potassi, i tots els demés elements imprescindibles per a la vida. Sense ells, simplement, no series. No seríem.
 
A tu no t’agrada deure favors, creus en l’esforç col·lectiu i solidari i desitges tothora ser un contribuïdor net a la teva societat. La consciència que acabes d’assolir i la magnitud del teu deute t’aclapara: com contribueixes tu? Quina és la teva part? Encara pitjor, veus que com a espècie, en comptes de contribuir, parasitem el resultat de tant d’esforç, eliminem especies senceres de contribuïdors igualment abnegats i ens dediquem a rebentar l’equilibri existent. No pots suportar la visió d’un planeta futur no apte per a la vida a causa de la raça humana i els problemes que t’afligien fa poc ara prenen una dimensió completament diferent. Les cames sembla que no t’aguantin i necessites asseure’t. I et preguntes, i jo, que faré avui per a merèixer tot això?