Els impostos, el millor amic de l'home

(Publicat a "El Punt" el 07/01/08)
 
Estem tant acostumats a pagar impostos que, en gran part, hem perdut de vista per a que els paguem. En pensar-hi, a banda dels debats sobre l’eficiència amb que s’utilitzen, el motiu que ens vindrà al cap serà el finançament de la cosa pública. Però els impostos també poden complir una segona funció molt important: la d’alterar el preu dels bens i els serveis, de forma que se n’incentivi o desincentivi el seu consum. Així, a on alguns hi veuen rapacitat recaptatòria, els governs poden argumentar que, en apujar els impostos sobre el tabac i l’alcohol, estan intentant afavorir unes vides més sanitoses dels administrats.
 
A nivell personal i empresarial, si de la nostra renda les administracions ens cobren un cert import total d’impostos (renda, IVA, societats, especials, etc...), en principi, ens hauria de ser indiferent si ens els cobren sota un concepte o un altre, sempre i quan no s’alteri el total, car el net que ens quedarà a la butxaca (la renda disponible) serà sempre el mateix.
 
L’IMD de Ginebra, per a la confecció del seu Anuari de Competitivitat Mundial (World Competitiveness Yearbook), el qual constitueix la referència mundial en aquest camp, considera que el que afecta a la competitivitat d’un país pel que fa als impostos, és el nivell global dels mateixos sobre el PIB i, que uns impostos pugin, si uns altres baixen en el mateix valor absolut, no afecta la posició competitiva global d’un país. És a dir, l’entorn que el nostre país ofereix a les seves empreses no perd competitivitat, si simplement transferim part de l’import d’un impost a un altre. Si la diferència no canvia, un canvi d’etiqueta ens serà indiferent.
 
Així doncs, si l’etiqueta concreta no importa, s’obre la porta de bat a bat per una mesura que fa molt de temps que postulen entitats tant poc sospitoses d’ecologisme radical com la revista “The Economist”, entre d’altres: la introducció d’un impost que gravi l’emissió de CO2 a l’atmosfera, car aquesta és la causa fonamental del canvi climàtic que ens portarà en el futur conseqüències calamitoses. D’aquesta manera, és maten dos ocells del mateix tret de forma sorprenentment neta i precisa: és desincentiva dràsticament l’emissió de CO2 i és corregeix el que ha sigut correctament assenyalat com la fallada més greu del sistema de mercat, en no associar a les emissions de CO2 tots els problemes que comporten a aquells que no les emeten però les pateixen (externalitats). Per descomptat, per a que aquest efecte dissuasori desitjat s’aconsegueixi, cal que aquest impost sobre les emissions és noti de manera molt important, car un impost cosmètic no serviria per a rés.
 
Com que fins i tot els liberals més aferrissats afirmen que manegar les externalitats és una de les funcions pròpies de l’estat, en principi tothom hauria d’estar d’acord amb aquesta mesura si, de forma paral·lela al creixement d’aquest impost, és redueix per la mateixa quantitat l’import absolut d’algun, o alguns, dels altres impostos actuals. Si, endemés, aquest increment s’efectua de manera anunciada sobre un horitzó de 10 anys, llavors tothom pot incorporar aquesta pujada prevista en els seus plans personals i empresarials a l’hora de prendre decisions. Moltes empreses a Estats Units estan pressionat al seu govern per a que emeti una legislació sobre les emissions de CO2, perquè la incertesa sobre el futur els hi és molt més perjudicial que les possibles mesures que s’adoptin a la llei.
 
Així, com a consumidor promig, si pugés el preu del litre de benzina, però l’estat em rebaixés l’impost sobre la renda, de manera que la renda neta fos la mateixa, a mi em seria indiferent. El que passaria seria que alguns bens o serveis (els més intensius en benzina) em resultarien més cars que ara però, alhora, també tindria més diners disponibles a la butxaca (impost sobre la renda reduït). En altres paraules, com a consumidor, estaria incentivat a consumir menys quantitat de bens intensius en benzina, però el meu poder adquisitiu no hauria canviat, que és exactament el que volem aconseguir.
 
Com a empresa promig, si l’estat em pugés el preu del kilowatt, però em rebaixes les tarifes pagades a la Seguretat Social, de manera que a mi tampoc no em canviés la renda neta, aquesta pujada també em seria indiferent. Jo també estaria incentivada a reduir activitats intensives en kilowatts, però la suma de costos i carregues fiscals no hauria canviat, que també és exactament el que voldríem.
 
Empreses i consumidors doncs, es mourien en la direcció correcta a dins dels, i incentivats pels, actuals mecanismes del sistema de lliure mercat, i el fet de que fossin uns increments d’impostos anunciats i previsibles, faria que tothom pogués fer la transició de manera gradual, ordenada i sense traumes, a on simplement s’estaria penalitzant (i per tant corregint) l’externalitat que pel planeta, i per tots els essers que hi habiten, suposa l’actual emissió descontrolada de CO2. Evidentment això només és la enunciació del principi clau que hauria de guiar aquest canvi. Per a no fer malbé rés, a la pràctica, caldria concretar unes poques excepcions i disposicions transitòries.
 
Actuacions com aquestes, permetrien aconseguir la màxima reducció de CO2 que el sistema de mercat pot permetre en el seu interior, mobilitzant tots els seus poderosíssims mecanismes d’incentivació, i sense necessitat de cap canvi de paradigma econòmic, lo qual és evidentment una etapa que no tenim cap excusa moral ni ètica per a no cobrir. O és que podrem explicar als nostres fills que no varem fer rés per a que no es rostís el planeta, perquè ni tant sols varem voler que ens passessin alguns impostos de la renda a la benzina?
 
Mesures d’aquest estil ja han estat debatudes a Anglaterra i, tristament, el principal motiu pel qual no s’han pogut dur a terme, és la manca de fe dels votants en que els polítics, un cop apujats uns impostos, complissin el compromís d’abaixar-ne uns altres. Així doncs, ens trobem que el principal obstacle per a que els impostos realment es converteixin en el millor amic de l’home, i ens ajudin a combatre el canvi climàtic de manera ràpida, efectiva i el més indolora possible, és la tremenda manca de credibilitat de la classe política.