Convicció o coacció?

(Publicat a "El Punt" el 28/11/07)
 
Avui sembla haver-hi unanimitat entre polítics i científics en que el mon s’està escalfant per culpa de l’home i de que cal reduir les emissions de CO2. La pregunta és: funcionaran tots els esforços empresos fins ara o, per contra, necessitarem quelcom diferent, per tal de ser efectius?
 
En realitat, tret d’alguns esforços pioners de la Unió Europea consistents en crear un sistema de quotes d’emissió per a les empreses que més emeten, i un mercat d’intercanvi de tals quotes, la majoria dels esforços a nivell mundial fins a dia d’avui, han consistit, fonamentalment, en la reducció d’emissions de productes amb una gran capacitat de generar efecte hivernacle (és a dir, s’ha reduït l’ús de les autèntiques porqueries), en la substitució de formes d’energia amb altes emissions de CO2 (carbó), per altres formes amb emissions menors (gas natural) i en grans esforços d’educació, sensibilització i conscienciació de tota la societat, sobre la magnitud i importància del problema.
 
Un factor que hauria d’ajudar a assolir l’objectiu desitjat, és el fet de que, en realitat, l’energia ha perdut pes relatiu en el funcionament econòmic del mon. Així, a nivell de l’OCDE, per cada € de PIB produït, avui només cal la meitat d’energia que 30 anys enrere. En altres paraules, qualsevol decisió que afecti l’energia, hauria d’afectar relativament molt menys el funcionament econòmic del nostre mon i, per tant, hauríem de ser més lliures de poder triar i implementar aquelles polítiques energètiques que ens calguessin.
 
Per altra banda, des del 1990 ençà, hi ha hagut una millora en l’eficiència promig en l’ús de l’energia. Tot i que hi ha moltes diferències entre sectors, i no disposem d’un percentatge de millora global al qual puguem recórrer, en alguns sectors tant importants com el transport o l’ús d’energia als habitatges, entre el 1990 i el 2004, hi ha hagut millores que ronden el 20%. Això vol dir que, en aquests sectors, per a aconseguir el mateix nivell de prestacions el 2004, feia falta un 20% d’energia menys que el 1990.
 
A aquestes alçades, i amb tot el que acabem de veure, algú a qui presentéssim el problema per primer cop, segurament pensaria que el context és prou encoratjador i que hauríem d’estar en camí de solucionar el problema.
 
Malauradament, tots coneixem la realitat: lluny de complir els tímids objectius del tractat de Kyoto, el mon en conjunt, avui, emet un 37% més de CO2 que l’any 90, les emissions han crescut any rere any i la Comunitat Europea n’emet un 4.4% més. Els dos únics països que han aconseguit reduccions de debò (molts països de l’est les han aconseguit a base de deixar de fer desastres mediambientals), son Anglaterra i Alemanya i, de fet, en tots dos casos, les reduccions s’han aconseguit a base del legítim, però limitat, recurs de canviar carbó per gas natural. Si es mira el seu consum energètic total, no hi ha reducció per enlloc.
 
Així doncs, no hi ha cap exemple en el que s’hagin aconseguit reduccions efectives en el consum energètic? Afortunadament, la història ens en proporciona un. El 1973 es produí l’anomenada primera crisi del petroli, la conseqüència principal de la qual va ser que al 1980, el preu del barril de petroli s’havia multiplicat per 15 (!!) sobre el preu de 8 anys abans (o per 7.5 en valor real, si tenim en compte la inflació). La conseqüència sobre el consum de petroli va ser que el 1983, el consum era idèntic al de 1973 (creixement 0%), quan aquest s’havia pràcticament doblat en el període immediatament precedent. Si el consum no va arribar a baixar, és perquè a partir del 1980, el preu del barril va començar a baixar molt substancialment i, de forma lògica, posteriorment el consum va tornar a reprendre.  Com a referència, a preus constants (es a dir corregint els efectes de la inflació), en el pic de la crisi del petroli, el preu per barril era encara força superior al que tenim avui en dia (de l’ordre d’un 35% més car).
 
Sabem que els pobles que no aprenen de la seva història, estan condemnats a repetir-la. I el que la història ens ensenya aquí, a través d’un exemple preciós pel seu caràcter únic i extremadament il·lustratiu i per lo costós de la experiència,  és que, si bé la conscienciació és imprescindible per a preparar el terreny, només s’obtenen variacions en les pautes de comportament de la raça humana quan s’actua directament sobre el muscle més poderós de l’esser humà: la cartera. La resta són bones intencions d’aquelles de les quals l’infern n’és ple.