Que estem esperant?

(Publicat a "El Punt" el 08/05/07)
 
És una llàstima que l’informe Stern ara ja resti plàcidament oblidat, perquè hi ha tres raons que, combinades, el fan molt especial.
 
La primera és que l’informe va ser encarregat i presentat com a propi pel govern britànic (el primer cop que una de les potències mundials presenta un tal informe) i que el coordinador de l’estudi, el senyor Nicholas Stern, va ser cap d’economistes del Banc Mundial. Algú, doncs, que no pot ser titllat de cap calent ni de radical ecologista, i al qual no se li pot negar l’autoritat per parlar de càlculs i conseqüències econòmiques amb la màxima solvència. A un estudi amb aquests autor i padrins l’hi hauria de parar esment i donar credibilitat qualsevol persona cabal (amb quina excusa se’l podria versemblantment menystenir?).
 
L’estudi conclou que l’evidència científica de que hi ha un canvi climàtic en marxa i que aquest es deu a l’acció de l’home és avui aclaparadora i que lliga les emissions de gasos hivernacle amb l’augment de la temperatura promig del planeta i aquest amb diverses repercussions sobre el medi ambient, l’economia i la nostra societat en el sentit més ampli. Així, a més grans emissions, augments de temperatura més grans i conseqüències més severes, i viceversa. També afirma que aquesta evidència ara ja és suficient per a permetre a economistes i polítics delinear el camí a seguir i es varen dedicar tot seguit, sota la direcció del Sr. Stern, amb la credibilitat que li dona la seva trajectòria, a calcular els costos econòmics provocats pel canvi climàtic sota diferents escenaris de futur (diferents combinacions d’emissions, canvis de temperatura previstos segons els diferents models escollits i les conseqüències que això comportarà).
 
El resultat d’aquests anàlisis conclou en primer lloc que, cas de no actuar, hi ha riscs de disrupcions socials com les creades per les guerres. En segon lloc, que els riscos possibles es redueixen moltíssim si els gasos hivernacle s’estabilitzen entre 450 i 550 ppm. Però per això cal una reducció del 80% de les emissions actuals. El 80%!!. És per això que el Tractat de Kyoto només serveix com a declaració de bones intencions, car l’objectiu és d’una reducció només del 25%. I aquesta és la segona raó. Que ningú no s’enganyi ni es deixi enganyar: són imprescindibles canvis radicals i ens caldrà efectuar-los. Els pedaços no ens serveixen per a res. No sorprèn saber també que quant més triguem a començar, més alts seran els costos de l’actuació.
 
La tercera és que el balanç entre els costos de no actuar i els de fer-ho de manera decidida posa de manifest de manera rotunda que els primers superen amb escreix els segons. Actuar decididament per a assolir les reduccions d’emissions necessàries, no tant sols és possible, sinó que ho és a un cost assumible i molt inferior al que haurem de suportar en cas de no actuar.
 
L’informe conclou que hi ha un tot ventall de possibilitats per a reduir les emissions  i que el que ara cal és una acció política enèrgica per a estimular la seva adopció. El ventall consisteix en: increments d’eficiència energètica; canvis en la demanda; l’adopció de tecnologies netes tant de transport com de generació i subministrament d’energia, i l’adopció extensiva de tecnologies de captura i emmagatzemament de carboni.
 
També diu que el canvi climàtic és la pitjor errada del sistema de lliure mercat que el mon ha contemplat, en no incorporar en els costos mediambientals reals en el preu  dels recursos, i que caldran quatre elements polítics per a corregir-la: el preu del carboni emès (a través de mercats d’intercanvi de quotes de CO2, de regulació i d’impostos) ha de suportar les conseqüències que la seva emissió suposa; cal donar suport a la innovació i al desplegament de tecnologies de baixes emissions; cal eliminar les barreres a l’eficiència energètica i cal educar i persuadir als ciutadans sobre el rol que tots ells poden tenir en la lluita contra el canvi climàtic.
 
És pot dir més fort, però no més clar. Si ho posem tot junt, resulta que una potència mundial, a través d’un ex-cap d’economistes del Banc Mundial, ens diu que ens cal retallar un 80% les emissions actuals si volem mantenir els riscos predits per la ciència dins d’uns límits tolerables; que el cost de fer-ho és molt inferior al cost de no actuar; que quant més triguem, més ens costarà i que, en essència, l’únic que cal és una acció política decidida.
 
A la nostra nació, un primer pas ben senzill i barat de fer per part dels nostres governants, si es que volen anar més enllà de simples brindis al sol, és acceptar l’estudi i les seves conclusions com a pròpies. Només un cop eliminem les discussions de a on som i de que cal fer, ens podrem posar efectivament en marxa.
 
Com més volem que ens ho diguin? Que els hi direm el dia de demà als nostres fills? Que estem esperant?