Quan ajudar no ajuda

Per raons que no venen al cas, havia de fer temps a la terrassa d’un bar. Tocava deixar passar una hora amb un cafè al davant. El cafè va venir acompanyat d’una mini galeta plastificada amb aquell típic gust a farmàcia. Un colom apareix al costat de la meva taula i jo, a la vorera, el miro. Com quasi tots els coloms de ciutat els seus colors eren verd brillant, gris i negre. Sota aquest Arc de Sant Martí de pol.lució vaig interpretar una mirada famèlica. Agafo la "galeteta" industrial, li trec el plàstic i decideixo fer-li un favor a aquest mort de gana, total, la bona obra del dia no demanava gaire esforç. Per veure si el trist animal encara manté el bon gust pel menjar li tiro un petit tros que desapareix en segons. Després un de més gran i, finalment, en veure que té prou estomac per menjar-se qualsevol cosa que la vida li regali, decideixo donar-li el que queda de la galeta per matar el tema i poder passar a perdre el temps en una altra cosa. Això sí, que treballi una mica, que es guanyi el pa, com faig jo. Per això la ximpleria de tirar-li al mig del carrer per veure com hi corre, mort de gana. La galeta vola, cau al terra, el colom surt corrents i comença a picotejar, la furgoneta que no frena, li passa pel damunt i, en segons, el colom deixa d’existir.

Encara flipat per com han derivat els esdeveniments penso en els milers de vegades que he estat apunt d’atropellar un colom i no ha passat res, al final, a l’últim moment surt volant i punt. Aquesta vegada no va ser així.

Penso també que abans de creuar-me en la seva vida només passava gana i ara, és mort. Penso, penso i penso. Miro la meitat del colom esclafat al terra. Torno a pensar però ara en l’altra meitat del colom que ha sortit de viatge enganxada a les rodes de la furgoneta. Pago el cafè i deixo enrere aquest moment tant sanguinari.

Mentre camino relaciono conceptes, comparo situacions i aguantant-me les ganes de vomitar torno amb el pensament: I si el colom és un banc a punt de desaparèixer? I si la galeta és una injecció de capital? I si el govern sóc jo? I si la furgo és el que, inevitablement, ha de venir?