A favor del Sr. Claus

Per fi ja ha passat el fastigós Nadal!! Aquesta frase es repetirà força aquests dies. Ara sembla que la tendència és maleir el Nadal i tots els seus accessoris culturals. Si vols quedar com un radical interessant i amb un món interior molt ric, només cal dir en públic frases del tipus: “Quina merda el Nadal”, “A mi aquestes festes em deprimeixen”, “Jo passo de sopar amb la família”, o de les millor que he escoltat  “la meva dona em va deixar un dia de Nadal”.

També tenim l'opció mes personalitzada d’apuntar la nostra mala llet a la cara més representativa d’aquestes festes. Destrossar a l'obès que porta regals amb: “És un invent de la Coca-Cola”, “Jo celebro el tió i els reis, són més nostres, el Pare Noel és més ianqui que el McDonald’s”.

Quan un servidor era un nen, aquest senyor de la barba mai va passar per casa. El tió deixava xocolata i, els reis, alguns clics de famobil. A mida que vaig deixar de ser nen, la presència del Pare Noel va créixer de manera sorprenent. Avui sóc un més de la legió infinita que detesta el Nadal i també el seu principal personatge.

És interessant intentar esbrinar la raó de com una persona sola pot arribar a caure malament a tanta gent. Una possible “ton-teoria” o teoria tonta: la mediocritat acostuma a ser injusta amb el que no ho és.

Els que som “ningú” i sempre ho serem, tenim al.lèrgia als que aconsegueixen coses a la vida. Si analitzem amb detall el dia a dia que porta el senyor Claus no cal ser molt espavilat per adonar-se que aquest "tiu" és un guanyador i, com no pot ser d’altra manera, li tenim ràbia.

Durant tot l’any no treballa. Per això disposa del servei de nans, follets, elfs o el que sigui que li fan la feina bruta de fabricar milers de joguines, per després passar a empaquetar i embolicar. És veritat, Santa Claus en persona te la feinada de repartir els paquets per tot el món, però recordem que la seva jornada laboral és d'una nit l’any i pensem també que allò de “repartir per tot el món” és mentida. Hem de restar-hi països. Primer els que practiquen altres religions i no celebren el Nadal. També els mal anomenats del tercer món que, de moment, sembla que no són prioritat del personatge en qüestió. D’aquí uns anys també podrem afegir a la llista els desapareguts pel canvi climàtic. Així doncs la ruta queda reduïda aproximadament a 1/8 part del món.

Un altre detall que demostra que aquest home sap el que es fa és que viu sol en un lloc al que no hi pot arribar ningú. És com en Superman al seu palau del pol. No ha de suportar família i gaudeix d’un paisatge únic amb 364 dies per mirar per la finestra i gratar-se’ls a quatre mans. Pot semblar una vida trista i solitària però entre els follets, cérvols, animalets del bosc i alguna cursileria més, segurament es foten unes festes que ni en Calígula en els seus millors temps.

D’altra banda ens mostra la seva refinada intel.ligència per a programar la nit del 24(no oblidem que ell és el seu propi cap). Un cop els ajudants han carregat el trineu, en Claus puja i fueteja als cérvols que el portaran volant al seu destí. Imaginem la flipada de veure la terra de nits i des del cel i comparem amb el que gaudim nosaltres cada matí a les 7,30h al metro.

Un cop a la teulada de la primera casa, pot semblar que comença la complicació. Hem de fer entrar aquest personatge tan ufanós carregat de paquets per la xemeneia de la llar de foc, però, realment… així pensant, oi… qui té llar de foc a casa? Jo no. És a dir que l’únic moment de la seva vida on realment ha de demostrar agilitat i realitzar un esforç físic és mentida, és una llegenda urbana. El paio entra per la porta com tothom.

Podria seguir amb detalls com que pot anar a treballar en pijama i que si està gras vol dir que de gana no en passa, però no cal, ja queda clar que el penques és un “winner”.

Sempre he sospitat que ell és conscient de tot això, i que quan torna a Laponia la matinada del 25, ens imagina vivint les nostres miserables vides i sense cap intenció de reprimir-ho deixa anar aquell asmàtic HO-HO-HO! marca de la casa.

Per això i perquè segurament no es pensa jubilar mai, la seva presència és insuportable.