Ens passarem de frenada

(Publicat a "El Punt Avui" el 20/09/11)

Aquest article és molt dur i depriment, però si prefereixes no amagar el cap sota l’ala, potser t’interessarà saber el que el Sr. Anderson, del Tyndall Centre de Manchester, un dels principals centres mundials sobre canvi climàtic, ens explica al seu article “Reframing the climate change challenge” (2008): que fins i tot assumint que els governs mundials es prenen seriosament l’escalfament global i emprenen accions decidides, quan emmarquem el que poden fer dins de límits realistes, queda palès que arribarem a uns escalfaments molt superiors als que s’estan predicant com a “segurs”.
 
Un concepte potser no evident, és que tot el CO2 no reabsorbit pels processos naturals de reciclat de CO2 existents, cal visualitzar-lo com directament acumulat a l’atmosfera, car hi és molt estable (la major part hi roman durant més de mil anys). És a dir, un cop s’hi queda, s’hi queda “per sempre”. Així, el desequilibri entre el que s’emet i el que es reabsorbeix anualment és va acumulant progressivament a l’atmosfera i , òbviament, la concentració de CO2 també puja de manera correlativa. Un cop s’entén això, és veu molt clar que si no volem excedir una certa concentració, tenim un límit absolut d’emissions que podem abocar a l’atmosfera i prenen una importància capital tant l’any en que assolirem el màxim d’emissions (pic), com la magnitud d’aquestes emissions al pic i la seva velocitat de reducció a partir de llavors.
 
Anderson, a diferència de la pràctica totalitat de la resta d’estudis, agafa dades reals d’emissions entre el 2000 i el 2008. A partir d’aquí, i tenint en compte que la pràctica totalitat de gasos d’efecte hivernacle (GEH) es generen com a resultat de tres fonts, agafa les xifres reals d’aquestes fonts, i especula sobre les seves possibles evolucions futures. Les fonts són: CO2 emès per desforestació; CO2e (CO2 equivalent - la resta de GEH que no són CO2) emès fonamentalment com a conseqüència directa de la producció d’aliments; i CO2  emès per a usos energètics i industrials.
 
Llavors, sota la hipòtesi de que la prevenció del canvi climàtic serà prioritària a l’agenda internacional, ell formula les següents hipòtesis optimistes: la desforestació arriba al pic el 2015, i després baixa gradualment fins a desaparèixer totalment el 2100; i les emissions de CO2e (associades a la producció d’aliments) arriben al pic el 2020 i després baixen ràpidament fins al 2050, a on assoleixen un valor que implica que usarem la meitat d’energia per kg d’aliments de la que utilitzem ara.
 
Un cop fet tot això, quin espai queda per a les emissions per a usos energètics? Com a referència, cal considerar que reduccions anuals més grans del 3% en aquest àmbit només s’han conegut associades a situacions de descomposició social, com per exemple en el cas de la Rússia post-soviètica (reduccions anuals del 5%). Casos com el de l’augment en 40 cops de la potència nuclear a França, només han comportat una reducció anual de l’1%. Doncs bé, fins i tot en el cas de que també s’assolís a nivell mundial que les emissions per a usos energètics arribessin al pic l’any 2020 i després es reduïssin a un ritme del 3% anual, desapareixent completament el 2100 (!!), la concentració final de CO2e a l’atmosfera acabaria siguent tal (650 ppm) que comportaria un escalament promig del planeta de 4 C (!!!) quan, actualment, governs i organitzacions mundials com l’ONU i la UE, estan predicant que no hauríem de depassar mai els 2 C d’escalfament.
 
La conclusió del treball del Sr. Anderson és que, fins i tot en un cas molt optimista, ens hem de començar a preparar ja per un mon molt diferent del que coneixem. Malauradament, és molt probable que en realitat no s’acabin assolint ni tant sols les reduccions optimistes per ell previstes i, per tant, el futur sigui encara molt més, extremadament, fosc.

(Publicat a "El Punt Avui" el 20/09/11)