Els arrabassaterres

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a "El Punt Avui" el 24-Gen-17) 
Aquest és el títol del llibre de Fred Pearce (The landgrabbers. 2012) que investiga un fenomen espectacular que no arriba a les planes dels diaris: l’adquisició de terrenys a gran escala a pràcticament qualsevol lloc del planeta. Els motius van de la voluntat d’alguns governs de mirar d’assegurar la provisió d’aliments per els seus països davant l’escalfament global, fins al conreu de monocultius per abastir una o altra indústria, passant per la desforestació salvatge. Vegem-ne alguns exemples, tenint present que la província de Girona té 590,000 ha (hectàrees).
 
Tot mirant d’assegurar la provisió d’aliments, i sempre parlant de terrenys cultivables, l’Aràbia Saudita va rebre una oferta del govern de Senegal de 400,000 has; els Emirats Àrabs varen adquirir 320,000 ha al Pakistan i 280,000 ha al Sudan; Indonèsia oferia 7,700,000 ha als països del Golf Pèrsic; i Corea del Sud, a través de Daewoo, va adquirir 1,300,000 ha del president de Madagascar (un 25% de tota la terra cultivable de Madagascar). Aquest darrer tracte, però, es va desfer davant de la indignació que es va desfermar al país. Una companyia dels emirats àrabs té dret d’us exclusiu de 400,000 ha al costat del parc del Serengeti. La família Benetton ha adquirit 900,000 ha de granges de xais a la Patagònia. A Indonèsia, una sola planta de polpa de paper ha destruït més de 1,000,000 ha de selva tropical. I això només és una petita mostra de totes les operacions que documenta Pearce.
 
Totes aquestes operacions tenen un tema subjacent comú: que les terres en qüestió, suposadament, no tenen propietaris o no tenen habitants. La realitat però, és que totes elles sempre estan ocupades pels seus habitants ancestrals, que el que malauradament no tenen, són títols de propietat formals de les seves terres. Així, en molts casos, els nadius són definits com a “ocupes” per part dels nous propietaris i de les autoritats, autoatorgant-se així l’autoritat moral i legal necessària per poder-los expulsar de les terres on han viscut els seus avantpassats. Seria grotesc, si no fos que és tràgic per als expulsats, que llavors es veuen abocats a la marginació. Hostes vingueren que de casa et tragueren.
 
Moltes d’aquestes operacions es justifiquen per assegurar l’alimentació del món, però l’autor reflexiona que la solució més adequada depèn del diagnòstic que es faci: cal produir més aliments, o cal assegurar que s’alleugen els problemes alimentaris dels habitants més pobres del planeta? En el primer cas, potser sí que la solució són més mega-granges industrialitzades. Però en el segon la solució és diametralment oposada. Al cap i a la fi, ja fa molts anys que produïm suficients aliments com per a alimentar tot el planeta i, no obstant, en segueix passant gana un 11%. Tenim un problema de distribució d’aliments, no de producció.
 
Per millorar la situació dels habitants més pobres del planeta, el que cal no és fer-los fora de les seves terres, sinó recolzar-los en les seves activitats agrícoles i ramaderes. Amb la seva activitat local, l’autor documenta que no tant sols generen aliments per a ells i per a vendre, sinó que utilitzen el terreny disponible al màxim; es gasten el seus ingressos localment, estimulant l’economia local; nodreixen l’expertesa local en conreus i xarxes de distribució d’aliments; i tot això dins d’un model d’agricultura molt més sostenible que el de les mega-granges industrialitzades. En altres paraules, més enllà dels enormes beneficis per als propis habitants, ajuden a fer el planeta més resistent als estressos als quals ens sotmetrà l’escalfament global.