Què més ha de caldre?

(Publicat a El Punt Avui el 16/06/15)
L’1 de Juny, sis de les petrolieres més grans del món, BG, BP, Eni, Shell, Statoil i Total, totes elles amb seus centrals a Europa, varen demanar a la ONU que a la propera cimera sobre escalfament global, aquest Novembre a París, facin el favor d’assolir un acord per a gravar les emissions de CO2. Això és un fet inaudit i d’una importància capital. Aquestes empreses estan demanant que s’implantin impostos tendents a fer més car el consum dels seus propis productes. És com si les perdius demanessin que s’allargués la temporada de caça. Quins motius hi ha al darrere d’una decisió d’aquesta mena? Doncs n’hi ha d’altruistes i d’interessats.
 
L’altruista seria el de realment fer el què és correcte. Als seus comunicats recullen el fet de que les emissions de CO2 no paren de créixer, en contra del que ens caldria. I parlen explícitament de que calen incentius, en forma de cost per a les emissions, per tal de dirigir a les nostres societats cap a un futur amb menys emissions. Un llenguatge i afirmacions que encara hi ha pocs polítics que pronunciïn a dia d’avui. Emetre un comunicat com aquest, no deu haver sigut una decisió fàcil i, com a mostra, cal notar que entre les signants no hi ha cap companyia amb la seu central als EUA. Un tal pas té més mèrit per tal com, quan uns dels principals perjudicats per una mesura com aquesta, la reclamen, dinamiten completament els arguments de que el món empresarial no vol impostos sobre les emissions.
 
Els motius interessats serien tres. El primer és el benefici per a les relacions públiques. Un posicionament públic com aquest representa, merescudament, una enorme injecció de credibilitat a les credencials “verdes” d’aquestes companyies, que cap operació merament publicitària podria mai obtenir. El segon motiu és intentar accelerar la fi de la incertesa, que és un dels principals enemics de la inversió. A la Unió Europea, la conseqüència final del desgavell que ha acabat sent el mercat d’emissions de CO2 creat per la pròpia Unió, és que el preu de les emissions és irrisori i no té cap efecte dissuasiu. Però alhora, tothom entén que, tard o d’hora, hi acabarà havent preus realment dissuasius. I és aquesta desconnexió que genera la incertesa actual. Amb el seu comunicat, aquestes empreses demanen claredat ara mateix.
 
El tercer motiu, encara que sembli paradoxal, és incrementar les vendes. D’una banda, la nostra societat és addicta al consum d’energia, i no hi ha cap energia que pugui ràpidament substituir a les altres en les quantitats requerides, llevat de les fòssils. De l’altra, un impost a les emissions castiga molt més al carbó que al gas natural, car les emissions de CO2 del gas natural són la meitat que les del carbó, a igualtat d’energia generada. Així un impost a les emissions que tingui un mínim efecte dissuasiu, el principal efecte que tindria, com a mínim durant una primera fase, seria el de desplaçar part del consum de carbó cap al gas. Això, en un moment en què la superproducció de gas i de petroli n’ha fet caure els preus globals, seria especialment beneficiós per aquestes empreses. En justícia, elles mateixes admeten obertament que aquesta seria una conseqüència de gravar les emissions, però, diuen, i tenen tota la raó, que precisament es tracta d’això: d’implantar estímuls econòmics que condueixin cap a una reducció de les emissions, que és l’objectiu irrenunciable.
 
Aquest anunci l’han fet explícitament instant als polítics a arribar a acords concrets a la propera cimera de París. Si uns dels principals perjudicats per una mesura com aquesta la reclamen, quina excusa els queda als polítics per a seguir amagant el cap a sota l’ala?