British Columbia

(Publicat a El Punt Avui el 02/07/14)

Un retret que es pot fer als articles sobre escalfament global, és que presentin un futur tant superlativament negatiu, i que no presentin possibles eines per a abordar el problema. Però d’eines n’hi ha, i la més potent d’elles són uns impostos que gravin directament totes les emissions de CO2. A “Els impostos, el millor amic de l’home” (El Punt, 07-Gen-08) vaig abordar aquest tema amb més profunditat, però uns impostos que gravin les emissions de forma significativa, alineen totes les voluntats, plans i expectatives al voltant de l’objectiu comú de reduir les emissions, i exclusivament per motius econòmics. Si són graduals, tothom s’hi pot acomodar i no es trenca res. I si es redistribueixen els ingressos per aquest concepte a tota la població, la competitivitat global del país no se’n ressent. És el “taxeu el que cremem, no el que guanyem” de l’Al Gore. Però evidentment tots els lobbies i negacionistes de torn auguren totes les plagues bíbliques per aquell que s’atreveixi a intentar-ho.
 
Afortunadament, però, al mon hi ha un exemple d’aquest tipus d’impost a British Columbia, una de les províncies federades del Canadà. I aquest exemple té una immensa virtut i un gran defecte. Aquest impost el va introduir el 2008 el govern de Gordon Campbell, del Partit Liberal, i és encara vigent. L’impost va tenir un augment gradual, i avui grava amb 30$ canadencs cada tona d’emissió de CO2, i ho fa a base de gravar els combustibles fòssils en el moment de la seva venda majorista, independentment del us final que se’ls hi doni (benzina pel transport, generació d’electricitat per a la llar, combustible per a les fàbriques de ciment, etc...). I el cost acaba arribant al consumidor final de la forma que realment importa: proporcional a les emissions de CO2, que és el que es tracta d’evitar.
 
Totes les quantitats recollides anualment per aquest concepte són equilibrades amb diverses reduccions d’impostos al general dels particulars i les empreses. Així, els que pol·lueixen més (paguen més), acaben subvencionant als que són més curosos amb la seva petja mediambiental (paguen menys), car tots, simplificant, es beneficien de la mateixa reducció d’impostos. Molt importantment per als polítics, el govern que va introduir aquest impost va ser reelegit a les següents eleccions, lo qual demostra que no té perquè ser un suïcidi polític. De fet, alguns analistes consideraven que introduir aquesta taxa havia sigut important de cares a la reelecció. I això malgrat tot el verí que varen vessar els sospitosos habituals a tot arreu a on varen poder.
 
La immensa virtut d’aquest exemple, és precisament que demostra irrefutablement que, si hi ha voluntat política, un tal impost es pot introduir i la terra no s’empassa el país al qual s’implementa, tal i com incessantment pronostiquen els negacionistes a fi d’avortar qualsevol iniciativa similar. El seu gran defecte és que s’ha limitat a uns recàrrecs molt baixos, que no són de cap manera dissuasoris (per exemple, avui dia, quan la taxa és màxima, representa un recàrrec de 7.24 centaus per litre de benzina), que és el que realment s’hauria d’aconseguir amb un impost d’aquesta mena: que fos prou important com perquè fos el principal factor de decisió quan és planifica la compra d’un nou cotxe, d’una nova vivenda o del que sigui.
 
No obstant, això no li treu el mèrit de que, pel sol fet d’existir, ja buida d’arguments a tota la caverna negacionista i, pioner, obre el camí per a qualsevol altre racó de mon que el vulgui seguir, si pot ser millorant el seu exemple, en comptes de plànyer-se farisaicament tot seguint plegat de braços.