Catalans hipotecats i doblement discriminats

Una discriminació més, aquesta potser més subtil: el govern espanyol ajudarà als ciutadans amb hipoteca que es quedin a l’atur. A tots? NO. Els que tinguin una hipoteca de més de 170.000€ quedaran exclosos. Qui surt perjudicat? Els ciutadans que viuen en territoris amb un preu de l’habitatge més car, i per tant amb hipoteques més altes, com Catalunya. És una versió actualitzada del “cornut i pagar el beure”: primer, hem d’afrontar uns preus de l’habitatge majors; i segon, com tenim una hipoteca més gran perquè els pisos són més cars... el govern espanyol decideix no ajudar-nos si ens quedem a l’atur. Ull, situació personal dramàtica, quedar-se a l’atur amb hipoteca, on l’estat decideix ajudar a molts però no a tu.

Aquest greuge succeeix en altres aspectes relacionats amb el major cost de la vida a Catalunya: un cas especialment sagnant és el de les vídues catalanes, amb pensions ja d’entrada insuficients, no adaptades al major cost de la vida a Catalunya, i que a més van perdent poder adquisitiu any rere any perquè la inflació a Catalunya és més alta que a la resta de l’estat. Tornem a l’argument que els estats petits permeten ajustar millor les polítiques als seus ciutadans que els estats més grans. I si aquests estats més grans a sobre executen una política sistemàtica de discriminació cap a Catalunya (i exemples no en falten, començant per l’espoli fiscal), doncs encara més clar.

Per últim, una reflexió sobre les polítiques d’estat del benestar que exclouen a les rendes mitges i altes: això provoca incentius per a què aquests ciutadans donin suport a partits i polítiques que defensen la reducció o total eliminació de l’estat del benestar, ja que per un costat paguen més impostos (IRPF progressiu) i per l’altre estan exclosos d’alguns serveis socials. Seria com si es decidís que les rendes mitges-altes han de pagar per usar la sanitat pública: aquests acabarien defensant que pagués tothom, o que la sanitat no fos pública. Per això recomano als defensors de l’estat del benestar que promoguin accés universal a serveis i ajuts públics, i que si volen discriminar positivament ho facin només en casos extrems o molt justificats (p.e. persones amb risc d’exclusió social o a grups extremadament necessitats).