Agredolç Q3

Sens dubte, gran notícia que VW fabriqui el nou model Audi Q3 a Martorell: pels propis treballadors de Seat, i pels proveïdors de Seat (i els seus treballadors). Dit això, m’ha tornat a quedar un gust agredolç, com em ve passant des de fa molts anys amb Seat. Dues raons.

Primer, per la sensació que VW ha “jugat” a posar en competència governs i treballadors, fixant (i potser trencant) algunes regles del joc. Els estats han competit per veure qui podia donar més ajuts i pressionar més a VW, i els treballadors dels diferents països han competit per veure qui podia ajustar més els seus sous. Com a mínim trenca el mite de l’absència de competència deslleial dins la Unió Europea i el de la solidaritat entre els treballadors de tot arreu. Legal i legítim, suposo, però agredolç.

I segon, per tots els ajuts públics que Seat rebrà. Seat sembla un pou sense fons que des de fa ja molts anys rep molts diners de les administracions públiques. Ara són 300€ milions, en forma de préstecs tous i subvencions en R&D. La història, però, ve de lluny: el deute que va perdonar l’INI el 1986 (2.400€ milions), 276€ milions de subvencions en R&D el 1993, 147€ milions durant el 2003-2005… Vistos tots els diners abocats (invertits?), pot ser que en cada moment la millor decisió (o la menys traumàtica o la més còmode) a curt termini sigui donar ajuts públics, però amb una visió a llarg termini potser seria millor dedicar aquests recursos a altres sectors i activitats: si una empresa o sector necessita de forma recorrent ajuts públics (és a dir, diners de tots) potser algú s’ho ha de replantejar (incloent qüestionar-se la pròpia viabilitat o la necessitat de fer una forta reconversió). Aquesta reflexió, per cert, s’està fent als Estats Units, on el govern Obama vol condicionar els ajuts públics a GM i Chrysler a canvi d’ajustos que les faci competitives de debò (el que inclou, entre altres, ajustar els sous dels treballadors d’aquestes empreses, molt més alts que els dels fabricants japonesos al EUA i que, a partir del moment que GM i Chrysler reben ajuts públics, són sous subvencionats que paguen entre tots els contribuents).

Els recursos, també els públics, són limitats. En el cas dels recursos públics, a més, són de tots, fet que paradoxalment comporta que de vegades s’actuï com si no fossin de ningú. Sens dubte la indústria de l’automòbil té una importància estratègica a Catalunya, com a font de treball i com a generació de riquesa i innovació, però ens hem de qüestionar a on volem destinar recursos públics, i de vegades això voldrà dir triar entre haver de subvencionar empreses amb permanents dificultats o invertir en indústries amb més futur i potencial. O que algú ens demostri (hi ha algun estudi al respecte?) el retorn d’aquests ajuts a tota la societat.

No és per posar aigua al vi. Estic content de veritat per les empreses i treballadors relacionats amb Seat, però solucionada la urgència a curt termini reflexionem quina estratègia necessitem a llarg termini.