Sobre la compra d'Spanair

Gran notícia, tot i que amb algun punt d’escepticisme, la compra de Spanair per part d’empresaris i institucions públiques i semi-públiques catalanes.

Sens dubte ens hem de felicitar per la iniciativa de la societat civil catalana, que ha passat a l’acció després de queixar-se reiteradament sobre la gestió de l’aeroport del Prat i la discriminació d’Ibèria a Catalunya. Positiu també per la col•laboració público-privada, fonamental per fer avançar el país. I positiu, tot i que aquí comencen els meus dubtes, per l’impacte positiu que pot tenir en l’economia catalana el fet de tenir una companyia aèria pròpia.

S’ha criticat la presència de capital públic. A mi no em fa especial gràcia, però malauradament és una característica comuna en molts països europeus i tampoc es tracta de jugar amb desavantatge. Es podria afirmar que atenta a la competència la presència del sector públic en Spanair, però de fet fins ara Suècia, Dinamarca i Noruega eren sòcies de Spanair a través de SAS, i com deia altres companyies aèries tenen capital públic. Dit això, per una qüestió de transparència hauríem de saber quants diners acaben aportant a l’operació les institucions públiques catalanes, ja sigui de forma directa o indirecta. Aquestes institucions, però, apart de posar diners, han de donar suport desacomplexat a Spanair, ni més ni menys que el que han tingut per exemple Iberia, Air France i British Airways als seus països i als seus aeroports de referència. I no oblidem a Vueling-Clickair, que també té capital català i que també se l’ha de recolzar.

Tornant als dubtes de l’operació, aquests venen pel paper del sector públic i per tant per la vessant empresarial (o no) d’aquesta. Dos dubtes: el primer, la viabilitat econòmica, ja que les línies aèries estan castigades per la crisi i, en general, són un sector poc rentable. De fet, Spanair va perdre 455€ milions el 2008 i 31€ milions el 2007. El segon, que a futur les decisions polítiques primin sobre les econòmiques, fent llavors encara més difícil aconseguir nivells de rendibilitat desitjats.

Que atenua aquests dubtes? Que hi hagi inversors privats de veritat (no públics o semi-públics) que inverteixin els seus diners, fet que dóna credibilitat al pla de negocis i a la inversió (tot i que de moment desconec quants diners hi posen). I que aquests inversors privats tinguin un pes decisiu, la darrera paraula, en la presa de decisions clau. Si Spanair (o com es digui a futur) no és rentable i actua amb criteris no empresarials acabarà sent una llosa no només per aquests inversors sinó també per les finances de les administracions públiques catalanes.

La traca final hauria de venir pel traspàs de l’aeroport del Prat a un consorci públic-privat català que permeti fer aquestes accions de suport a Spanair des del propi aeroport. Hauria de ser una prioritat absoluta del Govern, i aquí el PSC es podria plantar (!). Per donar-hi suport els empresaris catalans podrien fer una última demostració de força: enlloc d’un nou acte a l’IESE, a l’igual que hi ha 10.000 catalans que van a Brussel•les a demanar la independència, 100 o 1.000 empresaris i directius catalans podrien anar a Madrid a manifestar-se (en corbata) pel traspàs de l’aeroport de El Prat. I tallar la Castellana, per exemple. Jo m’hi apunto.