Catalunya a Davos

Catalunya hauria d'haver estat present a Davos. No em refereixo a que Saura o Tardà haguessin anat a alguna de les manifestacions antisistema que hi van haver, sinó que hi hagués hagut una representació institucional catalana (discreta, això sí) en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos de la setmana passada (si hi hem anat, mil disculpes, però no ho he vist enlloc – algú ho pot confirmar?). La raó? Cal estar present en els òrgans de discussió i decisió polítics i econòmics mundials als quals no estem vetats pel fet de no ser un estat. La política exterior catalana ha d'anar més enllà de les ambaixades i les oficines del Copca i, a l'igual que s'obren "ambaixades" a Nova York o Londres, cal estar present en aquests fòrums.

Davos és un espai on més enllà de les discussions i conferències públiques es poden realitzar contactes d'alt nivell polítics i empresarials. Allà una representació del Govern (amb una gran feina prèvia) podria fer difusió de Catalunya i del seu potencial econòmic, establir contactes (és una carrera de fons) i participar en discussions clau sobre l'economia mundial (tot i que el cert és que avui com a comunitat autònoma moltes de les recomanacions que surten no les podem aplicar). Per exemple aquests dies a Davos s’ha parlat sobre el present i futur de l’economia i el sistema financer (incloent la remuneració dels banquers arran unes paraules d’Obama), sobre la resposta dels governs a la crisi, i sobre conflictes internacionals actuals (p.e. representants de Turquia i Israel van tenir una discussió pública notable sobre la intervenció israeliana a Gaza). Però, sobretot, s’han fet reunions i més reunions, formals i informals contactes i més contactes.

Qui hi hauria d'anar? Potser algun conseller vinculat al món econòmic i empresarial, o algun alt càrrec del govern (no cal enviar al govern en ple, com en el recent viatge al Japó, que van anar el President Montilla, el Vice-President Carod i el Conseller Huguet). Requisits? Com a mínim coneixements i experiència empresarials, experiència internacional i anglès. També seria positiu que hi anessin representants de grans empreses catalanes amb interessos arreu del món. Almenys però, que jo sàpiga, un català hi era (Xavier Sala-i-Martín, professor de la Universitat de Columbia).

Curiosament el govern espanyol tampoc ha enviat ningú, i tampoc han anat gaires directius espanyols: 10 en total, a l’igual que Pakistan o Egipte. Això sembla un contrasentit comparat els esforços de ZP per estar a les reunions del G-20, però de fet és coherent però amb la consistència de ZP en temes econòmics en general.

Per últim, dir que a l’igual que el Govern hi hauria d’anar, l’oposició no hauria de fer demagògia respecte al que costa. Aquests actes i la política exterior de la Generalitat és cara, bastant cara, però necessària. Sentit d’estat, Govern i oposició, amb independència de si s’està al govern o a l’oposició (ja sigui per la política exterior o per altres temes de país, com pot ser els Mossos d’Esquadra).