Cap on va Egipte

L'emblemàtica plaça Tahrir a El Caire ha tornat a ser el cor de la protesta social a Egipte. I un crit unànime exigint la renúncia del president Mohamed Mursi s'ha imposat. Però la presa del poder per part dels militars, després de quatre dies de massives protestes, obre una sèrie d'interrogants sobre el futur de la revolució. Molts són els que es pregunten, ¿cap a on va Egipte?

L'ascens dels Germans Musulmans al poder va ser tan ràpid com ha estat la seva caiguda. Les aspiracions de canvi que molts van dipositar en ells, s'han vist truncades després d'un any de Govern. La situació no només no ha millorat des d'aleshores sinó que ha anat a pitjor. La continuïtat en la política social i econòmica, en relació a l'antic règim, ha estat la tònica dominant. L'arrelament social i la forta estructura organitzativa va permetre als Germans Musulmans erigir-se com la força electoral dominant, però els qui van veure en ells i en Mohamed Mursi una alternativa, avui els assenyalen com a responsables de la situació de crisi.

A més, la seva prepotència en el poder va aguditzar el malestar social. La nova Constitució va ser aprovada de manera unilateral al parlament pels Germans Musulmans. I Mohamed Mursi es va auto-atorgar total immunitat com a president. El retrocés en llibertats individuals i col·lectives, especialment de les dones, i la persecució de periodistes crítics amb el Govern i la Germandat no han fet sinó afegir més llenya al foc.

Les aspiracions emancipadores del poble egipci, en conseqüència, han pres de nou els carrers del país. I el crit "Pa, llibertat i justícia social", que va donar origen a la revolta del 2011, torna a estar d'actualitat amb noves consignes. Amplis, i molt diversos, sectors polítics i socials han expressat aquests dies el seu profund malestar amb les polítiques governamentals i la seva oposició al projecte neoliberal, conservador i autoritari de Mursi. I s'ha vist, clarament, com unes eleccions no signifiquen ni plena democràcia i, encara menys, justícia econòmica.

L'exèrcit, aliat en un primer moment amb els Germans Musulmans, ha pres, de nou, les regnes del canvi de rumb. Un exèrcit que no ha dubtat en utilitzar la repressió contra els que protestaven, quan ha estat en el poder, que compta amb estrets vincles amb els Estats Units, tant polítics com econòmics (les forces armades reben anualment 1.300 milions de dòlars del govern nord-americà), i que domina una part molt important de l'economia del país. Un cop més, els militars intenten fer-se amb el control de la transició democràtica, frenant la revolució. No es pot tenir confiança en l'exèrcit. Més enllà de la seva retòrica, l'objectiu que persegueix no és la defensa de la revolució sinó la seva domesticació i canalització cap a vies inofensives per les estructures de poder.

S'obre ara un període amb importants interrogants. I la fragmentació i la debilitat del conjunt de l'esquerra social i política lleial amb el procés revolucionari afebleix les perspectives de futur. En aquest context, la fèrria voluntat i el potencial de mobilització del poble egipci per aconseguir una societat més equitativa i justa, com bé s'ha demostrat, és la major esperança pel canvi. El que ha passat aquests últims dies -massives protestes però amb un desenllaç polític capitalitzat per l'exèrcit- en mostra les fortaleses i debilitats.

"Les revolucions -com deia el filòsof francès Daniel Bensaïd- tenen el seu propi ritme, marcat per acceleracions i desacceleracions. També tenen la seva pròpia geometria, on la línia recta és interrompuda en bifurcacions i girs sobtats ". Quan molts donaven per morta la revolució egípcia, la història ens sorprèn amb cops de volant de desenllaç imprevisible.

*Article publicat a Público.es, 05/07/2013.