Quan es premia els que generen fam

Vivim en un món al revés, en què es premia les multinacionals de l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i l’agrodiversitat. El Premi Mundial d’Alimentació 2013, el que alguns anomenen el Nobel d’Agricultura, s’ha concedit enguany a dos representants de la indústria transgènica: Robert Fraley de Monsanto y Mary-Dell Chilton de Syngenta. El tercer guardonat ha estat  Marc Van Montagu de la Universitat de Gant (Bèlgica). Tots ells distingits per les seves investigacions a favor d’una agricultura biotecnològica.

I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que, teòricament, reconeix “les persones que han fet avançar (…) la qualitat, la quantitat i l’accés als aliments” a aquells que promouen un model agrícola que genera  fam, pobresa i desigualtat. Els mateixos arguments, imagino, que porten a concedir el Nobel de la Pau als que fomenten la guerra. Com diu l’escriptor Eduardo Galeano, en el seu llibre ‘Patas arriba’ (1998), “es premia al revés: es menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa la falta d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.

Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la present situació de crisi alimentària en seran les solucions, però això és mentida. La realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos oficials, que l’actual model d’agricultura i alimentació és incapaç de donar de menjar a la gent, cuidar de les nostres terres i d’aquells que treballen el camp. Avui, malgrat que, segons dades de l’institut GRAIN, la producció d’aliments s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial des d’aleshores tan sols s’ha duplicat, 870 milions de persones al món passen gana. Fam, doncs, en un planeta de l’abundància del menjar.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, reconeix que ens els darrers cent anys han desaparegut el 75% de les varietats agrícoles. La nostra seguretat alimentària no està garantida, al dependre d’un ventall cada cop més reduït d’espècies animals i vegetals. En definitiva, es promouen aquelles varietats que més s’adeqüen al estàndards de l’agroindústria (que poden viatjar milers de kilòmetres abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon aspecte a les lleixes del supermercat, etc.), deixant de banda d’altres criteris com la qualitat i la diversitat d’allò que mengem.

Se’ns dius que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments i, en conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però avui de menjar no en falta sinó en sobra. No tenim un problema de producció, sinó d’accés. I l’agricultura transgènica no democratitza el sistema alimentari; ans al contrari, privatitza les llavors, promou la dependència pagesa, contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa els seus interessos particulars al principi de precaució que hauria de prevaldre.

Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental ‘El mundo según Monsanto’ (2008), ho deixa clar: aquestes empreses volen “controlar la cadena alimentària” i “els transgènics són un mitjà per aconseguir aquest objectiu”. Premis com els concedits a Monsanto i Syngenta són una farsa, davant la qual només hi ha una resposta possible: la denúncia. I senyalar que una altra agricultura només serà possible al marge dels interessos d’aquestes multinacionals.

*Article publicat a Etselquemenges.cat, 04/07/2013.