Indignar-se, patrimoni de la humanitat. Ara, Brasil.

Inesperada, intempestiva, no anunciada així es presenta la indignació. Ho hem vist a Tunísia, Egipte, Islàndia, Estat espanyol, més recentment a Turquia i ara al Brasil. L'estela indignada arriba, d'aquesta manera, en dos països geopolíticament claus. Si fa unes setmanes la Primavera Turca sorprenia a tothom, avui es repeteix la història amb l'esclat social brasiler.

El cicle de protesta inaugurat amb les revoltes al món àrab segueix obert. I malgrat que tots aquests processos de canvi, d'emergència del malestar dels de baix, comparteixen elements en comú, no són ni calc ni còpia. Cada un ells respon a les seves pròpies particularitats, contextos, experiències... i així escriuran la seva història. No obstant això, és innegable una dinàmica de contaminació mútua, i més en un món globalitzat, fortament connectat i amb el paper clau, i potenciador, de les xarxes socials i els mitjans de comunicació.

La indignació expressada aquests dies al Brasil significa la seva entrada al continent llatinoamericà, referent de les lluites socials recents contra el neoliberalisme i l'imperialisme. Encara que les massives protestes estudiantils a Xile, el 2011, ja assenyalaven la sacietat de la joventut amb una classe política supeditada als interessos dels mercats. L'actual protesta brasilera, però, amb totes les seves particularitats, reprodueix, i alhora reinventa, discursos, ús d'eines 2.0, actors... del cicle de protesta indignat global.

Els joves de les grans ciutats, oblidats de la política en les altes esferes, són una vegada més els que encapçalen la lluita. Majoritàriament no organitzats, expressen, molts d'ells, per primera vegada el seu descontentament prenent els carrers, ocupant l'espai públic i fent sentir la seva veu. El que va començar com una protesta contra l'augment abusiu de les tarifes del transport públic, en un dels països amb les taxes més altes en comparació amb els ingressos populars, ha derivat en una mobilització ciutadana sense precedents, la més important en la història recent del país.

La corrupció, la desigualtat, els pèssims serveis públics, els grans esdeveniments "aparador" i les infraestructures faraòniques que buiden les arques de l'Estat... són només algunes de les causes. Així com el disgust amb una classe política que blinda les pràctiques corruptes, sorda i indiferent a les demandes socials, amb banquers i tecnòcrates addictes a la usura i al robatori, conservadors religiosos al poder que dicten lleis per "curar homosexuals", en una croada contra les llibertats sexuals i reproductives, i latifundistes assassins de pobles indígenes i ecologistes. Descontent latent que, finalment, explota.

Davant tal mobilització social, les autoritats de desenes de ciutats, entre elles Rio de Janeiro i São Paulo, han retirat la pujada de tarifes. La resposta oficial, però, arribava tard. Com abans a Sidi Bouzid, a Tunísia, o Taksim, a Turquia, la metxa ja ha calat. El que va començar com una expressió de ràbia davant d'una injustícia connecta amb un malestar molt més profund. I la por comença a canviar de bàndol. La indignació, s'ha demostrat, és patrimoni de la humanitat. Ara li toca a Brasil. Qui serà el següent?