Una setmana després que el moviment derrotés políticament la prohibició de la Junta Electoral Central de realitzar manifestacions durant el dia de reflexió, 21 de maig, i el de les eleccions, 22 de maig, aquest divendres al matí a primera hora, la policia catalana ha intentat desallotjar el campament de Plaça Catalunya. Darrere de la intervenció, un pretext ridícul i molt poc creïble: facilitar l'operació de neteja de la plaça.
Una presència policial aclaparadora va tancar els accessos a aquesta, tot retenint en el seu interior unes 300 persones, per permetre que la brigada municipal de neteja comencés a desmantellar el campament. Més d'un parell de milers de persones van acudir en solidaritat amb les i els acampats, aconseguint "reconquerir" la plaça i forçant la retirada de la policia. La brutalitat policial durant l'intent de desallotjament no ofereix cap dubte. Malgrat les mentides del conseller d'Interior del govern català, Felip Puig, les imatges parlen per si soles. També ho fa el resultat: més de cent ferits, un d'ells molt greu.
Provocació policial? Error de càlcul? Sigui com sigui el cert és que el moviment ha obtingut una victòria política molt important. La imatge d'un nerviós Felip Puig responent els periodistes en la seva compareixença davant la premsa era un signe clar del fiasco polític i policial del Govern català. Més enllà de la "reconquesta" formal de la plaça, el triomf davant aquesta primera temptativa repressiva ha donat encara més força i energia als activistes i no ha fet sinó augmentar les simpaties cap a ells de la majoria de la població. Perdent centralitat mediàtica aquesta última setmana, un cop passades les eleccions municipals i regionals, l'atac policial a l'acampada de Barcelona ha donat de nou una important visibilitat al moviment dels i les indignat i indignades.
Més de 12.000 persones, segons dades dels mitjans de comunicació, omplien de gom a gom la Plaça Catalunya en la concentració de les 19h i durant la cassolada de les 21h d'aquest divendres 27. Abans, a les cinc, diversos milers van participar en la marxa contra les retallades a la sanitat pública, convocada per la plataforma de treballadors de la sanitat ‘Indignats i indignades’, que va partir del monument a Colom i va culminar la seva entrada triomfal a la plaça Catalunya. Sens dubte, l'assemblea celebrada al final de la jornada ha estat la més massiva des que va començar el moviment. Els eslògans més corejats a la mateixa transmeten un missatge polític molt clar: "De plaça Catalunya no ens mouran!", "Felip Puig dimissió", "Aquí comença la revolució!". Les concentracions a la resta d'acampades de l'Estat espanyol han estat també més nombroses que les dels últims dies. La solidaritat antirepressiva dóna un nou impuls al moviment, després d'una setmana en què el cansament s'ha anat acumulant.
És impossible saber fins quan duraran les acampades i assemblees a les places, però aquest no és un moviment conjuntural ni aïllat. És la punta de l'iceberg d'un malestar social acumulat que comença a transformar-se en mobilització. Una primera sacsejada social cap a una previsible nova onada de mobilitzacions de les quals la manifestació del 15 de maig (15M) i les acampades actuaran de llançadora, més potent com millor es desenvolupi i més bon resultat tingui el moviment actual.
Les acampades i ocupacions de places no s'han d'analitzar com una finalitat en si mateix. Actuen ara mateix simultàniament de referent simbòlic i de base d'operacions, de palanca per propulsar mobilitzacions futures i d'altaveu per amplificar les lluites en curs. Durant tota la setmana, diversos sectors en lluita han participat en les activitats de la nostra particular "plaça Tahrir" a Barcelona, entre ells: col·lectius a favor del dret a un habitatge digne i famílies amenaçades de desnonament, treballadors de Telefónica en lluita davant l'anunci de l'empresa d'acomiadar 6.000 persones i estudiants i treballadors universitaris en protesta contra les retallades en l'ensenyament superior, la mobilització el passat dijous 26 és més que meritòria tenint en compte que estem a final de curs i en vigílies dels exàmens.
Gairebé dues setmanes després de l'15M i del començament de les acampades, el moviment del nostre petit "maig del 2011" té davant seu diversos reptes. El primer, seguir territorialitzats, alimentant les assemblees en els barris i ciutats i afavorint l'autoorganització popular. El segon, incrementar els esforços per buscar llaços amb la classe treballadora, les empreses en lluita i el sindicalisme combatiu i mantenir així la pressió sobre els sindicats majoritaris, desconcertats per un moviment que no esperaven i que qüestiona radicalment la seva orientació cap a la concertació social. El tercer, culminar l'impuls de les acampades amb una data unificadora de mobilització potent en el conjunt de l'Estat espanyol i, en la mesura del possible, a escala internacional. D'aquí la necessitat de començar a treballar en el 19 de juny com a data de mobilització global llançada per l'acampada de Barcelona.
La jornada d'aquest divendres ha estat decisiva per insuflar energies, despertar noves solidaritats i redoblar els motius de la indignació. Convé ara pensar col·lectiva i estratègicament en el següent pas.
Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Esther Vivas és membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Ambdós són autors de "Resistencias Globales. De Seattle a la Crisis de Wall Street" (Editorial Popular, 2009) i participants a l'acampada de pl. Catalunya.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari