Ampliant horitzons després del 29S

Encara que tard, finalment la Vaga General ha tingut lloc i amb un balanç molt més positiu del què alguns esperàvem. Malgrat el temor provocat per l’atur i la precarietat, el sacrifici econòmic individual que suposa la vaga, i la generalització d’una cultura de la desmobilització a la que han contribuït els propis sindicats, la resposta a la convocatòria fou majoritària .

Oferir una perspectiva de continuïtat posterior al 29S és ara la tasca primordial. Una vaga general d’un dia i punt no és suficient. Aquesta no pot ser un simple parèntesi, un desviament accidental en el camí, sinó que hauria de ser un punt d’inflexió. La Vaga General ha obert un cert espai que cal evitar que es tanqui. Però caldrà empènyer des de baix, des de la unitat entre les diverses organitzacions sindicals minoritàries, els sectors combatius dels grans sindicats i els moviments socials compromesos amb la vaga, per obligar a les direccions sindicals majoritàries a seguir movent-se i a no tornar a les confortables rutines burocràtiques de la concertació social i la pràctica institucional.

La poca combativitat mostrada fins ara pels treballadors en aquests dos anys des de l’esclat de la crisi s’explica per la combinació entre la por, la resignació front la situació actual, l’escepticisme respecte els sindicats, i la penetració entre els assalariats dels valors individualistes i consumistes. Per a mobilitzar-se no només es requereix malestar i indignació, cal també creure en la utilitat de l’acció col.lectiva, en què és possible vèncer i en què no tot està perdut ja abans de començar.

El repte col.lectiu és, precisament, utilitzar el bon resultat del 29S per arrencar un nou cicle de mobilitzacions, impulsar un pla de lluita sostingut i recuperar la confiança col.lectiva entre els assalariats en què es poden tirar endarrera les actuals polítiques.

Per aconseguir-ho hem de potenciar un sindicalisme orientat a la mobilització, al foment de la participació democràtica des de la base, i provist d’un discurs i una perspectiva anticapitalista. Un sindicalisme portador d’un “sentit comú” alternatiu al dominant, d’una altra lògica, en sintonia amb el que ha estat el moviment antiglobalització i els moviments alternatius. Cal anar més enllà de les crítiques parcials dels sindicats majoritaris a l’actual model econòmic i de les seves demandes d’una integració europea amb “dimensió social”.

Els sindicats han de tenir com a prioritat reconstruir, en un món cada cop més fragmentat, una cultura de la solidaritat, de la mobilització i de la participació quotidiana en els assumptes col.lectius. Han de buscar noves formes organitzatives i estratègies per connectar amb els segments més dèbils de la classe treballadora, com els aturats, els precaris, els immigrants..., combinant l’acció al centre de treball i al territori, fomentant la col.laboració entre sindicats i altres organitzacions i moviments socials i desenvolupant una pràctica militant dinàmica que trenqui amb l’acció sindical rutinària.

La coordinació europea de les resistències és un altre dels objectius indefugibles pel sindicalisme i els moviments socials. Una autèntica “euromobilització”, més enllà de la minça jornada del 29S convocada per la Confederació Europea de Sindicats, seria molt més efectiva per a cristal.litzar la emergència d’un sindicalisme europeu en l’imaginari col.lectiu que no llargues dècades de negociacions burocràtiques de baix perfil a Brusel.les. La consigna “vaga general europea”, defensada pel sindicalisme alternatiu, si bé avui per avui és només un eslògan propagandístic, té el mèrit de fixar un horitzó de treball clar i de plantejar el què és necessari per oposar-se a unes polítiques econòmiques que busquen aprofitar la crisi per a fer retrocedir els drets socials i reforçar els mecanismes de dominació de classe.

En vista de l’ofensiva coordinada dels governs de la Unió Europea contra els drets socials la tan reiterada “llum al final del túnel”, de la fi de la crisi, ha resultat ser, com recordava fa poc el filòsof Slavoj Zizek, la llum d’un tren en direcció contrària que ve directe cap a nosaltres. Es tracta de fer-lo descarrilar abans de l’embestida.

* Josep Maria Antentas y Esther Vivas són autors de Resistencias Globales. De Seattle a la crisis de Wall Street.

** Article publicat a Público (edició Catalunya), 08/10/2010.