El dret a decidir allò que mengem

Sovint quan es parla de l’impacte de la crisi alimentària i de la dificultat per accedir a una alimentació sana i saludable mirem vers els països del Sud. Actualment, 925 milions de persones al món passen gana, majoritàriament, en els països empobrits.

Aquesta circumstància es dóna en un període històric on es produeixen més aliments que mai, amb un augment de la producció d’un 2% en els últims vint anys mentre que la població creix a un ritme del 1,14%. Per tant de menjar n’hi ha, però la creixent mercantilització dels aliments ha fet que l’accés als mateixos esdevingui pràcticament impossible per àmplies capes de la població.

Però més enllà de l’impacte dramàtic d’aquestes polítiques agrícoles i alimentàries en la generació de fam al món, cal assenyalar, també, les seves conseqüències en l’augment del canvi climàtic, la deslocalització alimentària, la creixent descamperolització del món rural, la pèrdua d’agrodiversitat, etc., especialment en els països del Sud global, però també a casa nostra.

A Catalunya, actualment, tan sols el 2,46% de la població activa es dedica a la pagesia i aquest percentatge es redueix any rere any, a la vegada que es constata un envelliment progressiu del sector ja que el relleu generacional és molt escàs. De fet, es calcula que la incorporació de joves al camp és deu vegades inferior a la de fa set anys. Si el 2001, 478 joves van sumar-se a l’activitat pagesa; el 2008, tan sols ho van fer 49, segons dades d’Unió de Pagesos.

L’empobriment del camperolat és una realitat innegable. La renta agrària a Catalunya ha caigut des de l’any 2001 un 43,7%, situant-se molt per sota de la renta general. L’encariment dels costos de producció i la baixa remuneració que els pagesos reben pels seus cultius serien algunes de les causes principals que explicarien aquesta tendència.

De fet, el sistema agroindustrial ha significat una progresiva desvinculació entre producció d’aliments i consum, afavorint-ne l’apropiació per part d’un grapat d’empreses, que controlen cada un dels trams de la cadena agroalimentària (llavors, fertilitzants, transformació, distribució), i la conseqüent pèrdua d’autonomia del camperolat.

Per descriure l’estructura de l’actual model de distribució d’aliments s’acostuma a utilitzar la metàfora del ‘rellotge de sorra’, on unes poques empreses monopolitzen el sector generant un coll d’ampolla que determina la relació entre productors i consumidors. Avui, el diferencial entre el preu pagat en origen, al pagès, i el que paguem nosaltres al supermercat és situa al voltant d’un 500% de mitja, sent la gran distribució qui s’emporta el benefici. Per aquest motiu, els diferents sindicats camperols reclamen una Llei de marges comercials i que se’ls pagui un preu digne pels seus productes.

Davant d’aquest model agrícola, des de meitats dels anys 90, diferents moviments socials vénen reivindicant el dret dels pobles a la sobirania alimentària. Una demanda que implica recuperar el control de les polítiques agrícoles i alimentàries, el dret a decidir allò que mengem, que els bens naturals (aigua, terra, llavors...) estiguin en mans de la pagesia. Una proposta que es basa en la solidaritat internacional i que no s’ha de confondre amb els discursos xovinistes partidaris de “primer allò de casa”.

A Catalunya aquesta sobirania alimentària implica l’accés a la terra d’aquells que volen incorporar-se a l’activitat agrícola, apostar per un banc de terres, i denunciar la creixent especulació amb el territori. És urgent, com reinvidica la plataforma Som lo que sembrem, una moratòria en el cultiu de transgènics i deixar ben clar que la coexistència és impossible. Catalunya i Aragó són les principals zones de la Unió Europea on es cultiven transgènics, fins i tot varietats prohibides en d’altres països. Cal una nova Política Agrària Comú (PAC), en clau de sobirania alimentària, prioritzant una producció, una distribució i un consum de proximitat, un model agrícola vinculat a l’agroecologia, inversions en serveis públics i de qualitat al món rural i una legislació sanitària adequada per a la transformació artesana i la comercialització local.

Sense un entorn rural i una pagesia viva, un altre món i un altre consum no seran possibles. Com diu La Via Camperola, avui “menjar ha esdevingut un acte polític”.

*Esther Vivas és autora de "El campo al plato" (Icaria ed. 2009). Article aparegut a Público (edició català), 03/08/2010.