SELECT id_comentari FROM blogs_comentaris WHERE id_article = 296 AND id_comentari =SELECT id_comentari FROM blogs_comentaris WHERE id_article = 296 AND id_comentari =

Catalanitat

El passat dia 12 de novembre, la vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats, Teresa Cunillera, va protagonitzar involuntàriament una imatge d’aquelles que encara retinc a la memòria. Va assistir a la inauguració de les dependencies d’una nova caserna de la Guardia Civil a Tremp. La caserna ha suposat un cost de 865.623 euros a més dels terrenys que han estat cedits pel consistori.

I veient la foto em va semblar que les coses no han canviat pas tant. El mossèn, sense sotana, però amb vestit gris i collet blanc en representació dels poders eclesiàstics; el director general de la Policia i la Guardia Civil, amb vestit de gala i tricorni, en representació de la benemèrita; l’alcalde de Tremp, naturalment en representació del consistori; la vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats i el subdelegat del Govern en representació del Govern central. Tots els poders hi eren representats. La vicepresidenta primera es disposava a tallar la bandera inaugural, espanyola evidentment, tal i com havia de ser, davant l’atenta mirada de la resta d’assistents.

Com que jo devia estar com una mica perplexa en veure a hores d’ara encara una fotografia com aquella, i la meva cara ho devia reflectir, un senyor més aviat gran, se’m va acostà i amb veu greu em digué: “noia, això és una invasió”. Home, no serà tant li vaig dir jo. I ell em replicà: “et dic que sí, que això és una invasió. Ja en tenim una de policia nosaltres. I mira el què van fer l’altre dia quan van detenir a tots aquells, semblaven els homes de Harrelson”. L’home estava realment empipat, però ben mirat una mica de raó si que tenia, sí. I llavors em van venir al cap moltes coses. Vaig recordar que pel voltants del 20 de novembre del 1975, jo encara era molt jove aleshores, a casa meva va arribar un sobre blanc, mecanografiat i sense remitent per tal de no despertar sospites. El sobre contenia un poema, “L’auca del gran merdós”, que en prou feines em van deixar llegir perquè ràpidament el van destruir, però que recordo perfectament que acabava així: “20 de novembre gloriós, s’ha acabat el gran merdós”. Jo no sabia ben bé què volia dir, i per resposta només vaig obtenir un tímid “que s’ha mort el Sisquet”.

I em vaig trobar preguntant-me a mi mateixa on havia anat a parar tot el sentiment catalanista d’aquells temps. Afortunadament però, el passat dia 20 de novembre, vaig tenir la sort i el privilegi d’esser convidada a l’actuació de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya a l’Auditori de Girona, on van interpretar Inoblidables en concert. La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya destil·la catalanitat pels quatre costats. Amb el suport i patrocini de l’empresa gironina Metalquimia, tant de bo aquesta sigui un referent i d’altres en segueixin l’exemple, per segon any consecutiu i coincidint, potser per casualitat, amb una data tant gloriosa, duen a terme un concert de catalanitat pura. La Simfònica va interpretar magistralment 12 arranjaments, tots d’una qualitat i bellesa extraordinàries. L’última peça, la que van fer el bis, es titula precisament així, Catalanitat, i és un remix entre El cant de la senyera de Lluis Millet i L’emigrant d’Amadeu Vives, magníficament orquestrada pel meu oncle, Mon. Valentí Miserachs. Tothom es va esborronar, es van posar mols pels de punta i per uns instants, quan tothom estava dempeus i aplaudint es va poder respirar tot l’aire de la Catalanitat en tota la seva essència i profunditat.

Per si algú el vol sentir, aquest Inoblidables en concert de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, serà segurament el concert que TV3 emetrà per cap d’any. Espero i desitjo que us remogui l’esperit catalanista.

Teresa Miserachs

Comentaris

Biel
2.

Estic amb tu, Teresa. NOmés confio en la naturalesa de l'Au Fènix que ens atribuïa algun mestre de la Renaixença. Si no és així, ho tenim magra, tanta informació i tanta connexió mediatica que només és soroll, estem perdent l'emoció com a col.lectiu...

  • 0
  • 0
pere sigfrid
1.
M’ agradat molt lleguir aquesta serena carta, som molts que potser no ens decidim a explicar els nostres sentiments, però se que encara som molts. Tímidament o ferotgement veiem com sempre som in...
M’ agradat molt lleguir aquesta serena carta, som molts que potser no ens decidim a explicar els nostres sentiments, però se que encara som molts. Tímidament o ferotgement veiem com sempre som invadits per gent que ens volen “ajudar” però mai fan el que volem i fins i tot ens volen esborrar com qualsevol constructor especulador les pedres de la nostra historia per posar el seus totxos moderns. Sort que sempre ens queda la cultura i la sensibilitat.
En sap greu que potser poca gent podrà disfrutar de la teva carta, peró també estem invadits de aquestes pàgines d’ informacio online on corre l’ incultura, la demagògia i els articles plens de respostes sense educació i sense contingut.
Sempre català.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article