La tòxica mort d'una badia mediterrània

La Mediterrània, pel fet de ser un mar tancat i malgrat la seva gran grandària, ha estat agredida des de l'antiguitat per les activitats humanes de la població que se situa a les seves ribes. Indústries, residus urbans, destrucció del litoral per l'especulació, sobrepesca... a partir de mitjans del segle XX han estat el pa de cada dia, provocant la degradació del nostre Mare Nostrum. Una d'aquestes agressions, considerada el pitjor atemptat ecològic de la Mediterrània, va afectar la costa de Múrcia i va comportar la desaparició -literalment- de tota una badia. Es tracta del desastre ecològic de la badia de Portman.

Portman, situat entre Cartagena i el Mar Menor i pertanyent al municipi de la Unión, és un petit poble de passat pesquer i, sobretot, miner. El nom prové del fet d'haver estat fundat pels romans que el van anomenar "Portus Magnus" (port gran), al trobar-se en una rada que era un perfecte ancoratge per les seves naus gràcies a tenir fins a 14 metres de profunditat... i que va ser així fins ben entrats els anys 60 del segle passat. Ara, el poble es troba a més de 700 m de la costa, en un remake a l'espanyola del desastre del mar d'Aral.

Tot va començar el 1957, quan l'empresa minera Peñarroya dedicada a l'extracció de pirita, de capital majoritàriament francès, va decidir ubicar en aquesta població un dels safareigs de mineral més grans del món. La zona ha estat coneguda des d'antic pels seus jaciments de plom, plata, or i ferro, de manera que la mineria sempre ha estat una activitat destacada, i proporcionava una gran quantitat de llocs de treball.

La idea de l'empresa era aprofitar al màxim el material extret per, d'aquesta manera i malgrat la mala qualitat, augmentar els beneficis. Això implicava que les explotacions s'havien de fer a cel obert i gastar el mínim possible en mesures de protecció mediambiental. Sense pensar-s'ho dues vegades, van demanar permisos al govern franquista per abocar directament les deixalles al mar -consistents en tot tipus de fangs amb metalls pesants i residus tòxics derivats de la depuració del mineral amb productes químics- i així estalviar un munt de diners en fer basses de decantació.

Sorprenentment, el govern els va donar tots els permisos haguts i per haver, amb l'única limitació que els abocaments s'haurien de fer només durant 5 anys, a 400 m. de la costa mitjançant canonada submarina i s'havia d'indemnitzar els pescadors. Això sí... si es demostrava que hi havia danys mediambientals es pararien els abocaments immediatament. S'ho van passar tot per l'arc del triomf.

El 1961, per a més inri, per una ordre ministerial es van derogar els 400 metres de distància de l'abocament per passar a ser només de 250 m, ja que pensaven que el propi mar se'ls portaria mar endins. La realitat era que com més a prop, menys li afectava l'onatge i el negre material tòxic va començar a acumular-se en la -abans- bonica badia de Portman al ritme de 40.000 tones diàries. El 1965, els primers efectes de rebliment de la badia van ser evidents i amb ells el convenciment de l'empresa que en poc temps la rada desapareixeria... com efectivament va passar.

No obstant això, el port de Portman estava catalogat de port de refugi, pel que en 1966 es va començar a comminar l'empresa minera a que tanqués l'explotació i dragara la badia. Ho va fer tímidament, però els abocaments van seguir, ja que en el fons el que pretenia era augmentar l'explotació. El gran problema era la declaració de port refugi de la badia, pel que, per seguir amb les seves activitats, va demanar la nul·litat d'aquesta declaració, donada la nímia importància per a la navegació. I ho va aconseguir. En compensació, va cedir uns terrenys al govern en l'adjacent Cap de Palos i una indemnització de 4 milions de pessetes i va seguir amb els seus abocaments, els quals no van disminuir, sinó que van créixer en la mesura que el progressiu empobriment de les vetes avançava.

A partir de 1971, i malgrat els judicis interposats per les administracions locals, que van donar la raó als demandants però va permetre seguir amb l'activitat de Peñarroya, els abocaments van seguir en augment i amb total llibertat, arribant al súmmum el 1978 a la qual es van augmentar extraordinàriament els abocaments. La badia pràcticament estava colgada de residus.

El 1986, Greenpeace va encadenar-se als col·lectors de sortida del fang tòxic per condemnar l'abocament i cridar l'atenció de l'opinió pública, però va ser l'intent -un cop més- d'augmentar l'explotació i, per tant els abocaments el 1988 el que fer posar a la comarca en peu de guerra. No obstant això, no va ser fins al 1989 que l'empresa es va vendre l'explotació minera, tenint en compte que amb una Espanya a la CEE, les normes mediambientals li impedien seguir contaminant alegrement.

L'explotació es va vendre a un fons d'inversions que pretenia mantenir els 400 llocs de treball a base d'una sèrie de "pelotazos" immobiliaris, però l'elevada inversió de 500.000 milions de pessetes no es va dur a terme i el 1991 es van acomiadar els treballadors i cessar definitivament les seves activitats. El resultat? 315 milions de tones de runa tòxica abocades, la línia de la costa retirada més de 700 metres, i un fons marí malmès irremissiblement fins a 12 km mar endins. A sobre, tot i les querelles de Greenpeace, l'empresa va sortir impune, pel fet que els abocaments els va efectuar amb permís, pel que va ser declarada innocent.

Des de llavors, es demana que es recuperi mediambientalment la zona, però l'elevat cost de recuperació de la badia (uns 80 milions d'euros, que simplement donarien per eliminar una mínima part superficial i fer arribar una làmina d'aigua de menys d'un pam fins a la seva anterior costa), l'estat actual de crisi econòmica i la intenció de fer una terminal de contenidors en una badia a prop de Portman, han fet que les administracions posposin sine die qualsevol projecte de recuperació.

En conclusió, el desastre de Portman no és més que la demostració que quan els diners es posen al punt de mira de les oligarquies, qüestions tan subjectives com la qualitat de vida, la salut i el manteniment del nostre medi ambient, malauradament, no tenen absolutament cap importància.

Per reflexionar-hi.

-Blog d'Ireneu Castillo-