L'inquietant cas dels rens de Sant Matthew

Si hi ha alguna cosa que especialment em preocupa és la crisi alimentària que, si no en posem remei, se'ns tirarà a sobre. Al respecte d'aquest tema, hi ha alguns exemples, estudiats científicament, del que podria ocórrer amb la població humana en cas d'arribar a un col·lapse dels recursos naturals com el que estem estem en camí de cometre. Un d'aquests clars i inquietants casos, va passar a la petita illa de Saint Matthew (Sant Mateu), situada al mar de Bering, en ple Oceà Glacial Àrtic.

La història comença l'agost de 1944 quan, en plena Segona Guerra Mundial, els americans decideixen instal·lar en aquesta illa perduda del Pacífic una emissora de ràdio, per la qual cosa envien un contingent dels guardacostes a procedir a la seva construcció. En previsió que la guarnició enviada no patís un trencament de proveïments pel desenvolupament de la guerra, es van portar un total de 29 rens procedents de la propera (325 kms) illa de Nunivak perquè servissin de bestiar de carn en un moment donat. La guerra va acabar l'any següent i la guarnició militar va abandonar l'illa, però els rens van quedar i es van trobar que, per a ells sols, tenien tota una illa rica en líquens -la menja preferida dels rens- i a la que, a sobre, no tenien cap depredador natural. Si hi havia algun paradís a la Terra per als rens, aquest era el seu.

La població d'aquests remugadors va començar a créixer de mala forma aprofitant les excepcionals disposicions d'aliments de l'illa i, el 1957, els investigadors van descobrir que la població de rens havia augmentat a 1350 individus. Hi havia tant d'aliment i de tanta qualitat, que els rens s'havien multiplicat per 45 en només 13 anys i eren notablement més grans que els rens domèstics de la població d'origen. La progressió era imparable.

A l'estiu de l'any 1963, els científics van tornar a controlar el cens de rens i van descobrir que la població havia seguit multiplicant-se fins a arribar als 6000 individus, més de 200 vegades la població inicial. Després d'estudiar tots els paràmetres biològics de la comunitat de rens, es va abandonar l'illa i es va deixar que seguissin el seu creixement desorbitant. L'any 1966, van tornar els investigadors a veure fins a quin punt s'havia desenvolupat el registre dels parents dels rens del Pare Noel i la sorpresa que es van portar va ser majúscula: dels 6000 que hi havien tres anys enrere, en aquell moment tan sols en quedaven 42. ¿Què hi havia passat per semblant aniquilació? Es van començar a buscar respostes.

Efectivament, el 1966 es va descobrir que només quedaven 42 rens supervivents a tota l'illa, dels quals tots eren femelles excepte un únic mascle que, per a més inri, era estèril. Després de creuar totes les dades, es va arribar a la conclusió que va ser la combinació de dos hiverns excepcionalment durs (els del 63 i el 64), juntament amb l'esgotament de les reserves de líquens per la sobreexplotació produïda per l'exagerada població de rens la que va provocar el desastre. Si a això li afegim que, en condicions adverses, els mascles van presentar una mortalitat molt més gran que les femelles, s'explica llavors el perquè del col·lapse total del cens dels rens de l'illa Saint Matthew.

Aquest cas és un exemple clarament documentat de les conseqüències que té l'impacte de la pressió de les poblacions sobre els recursos naturals i la importància del manteniment d'una població equilibrada respecte les seves fonts d'aliments. En aquests moments en que l'espècie humana està consumint els seus recursos naturals com si mai anessin a esgotar-se, convindria molt de recordar-se d'aquest paradigmàtic succés, perquè, al cap i a la fi, la Terra és el nostre (encara) paradisíac Saint Matthew particular.

Blog d'Ireneu Castillo-